Tots som veïns

Als peus de Collserola, la ciutat on visc és com totes les ciutats. Només que, a diferència d'altres urbs, els colors predominants a vista d'ocell són el verd rotonda i el blau piscina, i que una de cada dues persones que camina pel carrer ha votat CiU. La ciutat on visc és com qualsevol altra ciutat, i CiU, amb la legitimitat d'un suport creixent a les urnes, ha construït un model de ciutat acceptat per la majoria. Podem enganyar-nos, però les coses són com són.

La ciutat on visc, als peus de Collserola, és més o menys com totes les ciutats, amb els seus veïns i veïnes que conviuen i comparteixen l'espai públic. Com a totes les ciutats, també, els veïns tenen diferents gustos. Hi ha qui és més de música clàssica, hi ha qui és més de balades lleugeretes, i hi ha qui és més de La Polla Records i Ramones. Hi ha qui prefereix la novel·la i qui prioritza l'assaig. Hi ha qui demana sempre la carn poc feta i hi ha qui l'espatlla -molt legítimament, d'altra banda- demanant-la cuita com una sola de sabata. Hi ha qui és més de dedicar les nits de cap de setmana a la lectura reposada i hi ha qui prefereix passar-les prenent quelcom amb els amics en algun local o terrasseta agradable. Hi ha qui és més de Sala i Martin i hi ha qui és més de Marx i Lenin. A la ciutat on visc, com a totes les ciutats del món en general, hi ha de tot.

Conscient d'aquesta bonica pluralitat, concretament pel que fa a la manera com s'administra el temps d'oci, i dels conflictes que aquestes diferents concepcions impliquen entre els santcugatencs, l'equip de govern va proposar el Pacte per la Nit. Una bona iniciativa participativa que buscava conjugar l'ampliació de l'oferta nocturna a la ciutat, mantenir els llocs de feina del sector de la restauració i l'oci nocturn i aconseguir garantir el dret al descans dels veïns. Un procés amb una bona participació que va arribar a un consens fruit de, com tots els pactes, que totes les parts cedissin una mica.

Però hi ha veïns que es queixen. I en aquesta ciutat, que és com totes les ciutats però hi predomina el verd rotonda i el blau piscina, i un de cada dos vota CiU, l'equip de govern no fa pedagogia, i decideix que hi ha uns veïns que ho són més que altres. I quan algú es queixa, s'envia la policia local a vigilar i molestar, encara que els locals compleixin totes i cadascuna de les normatives -que no són poques- existents. I d'això ja fa molts anys, i clar, hi ha veïns que s'envalentonen i les queixes arriben a nivell limítrofs amb el surrealisme: queixes perquè els parcs infantils generen massa soroll, pels grills que exerceixen com a tals a Collfavà, pel xiulet dels àrbitres als camps d'esports, etc. Vaja, que aquest conflicte creixent té un clar responsable: l'equip de govern i la gestió de les queixes. Alternatives? Una sala de concerts cèntrica, per exemple, que permetés a les entitats fer els seus concerts en espais adequats i sense fer xivarri al carrer. I pedagogia sobre què vol dir convivència en una ciutat en comptes de clientelisme, per exemple. Per fer entendre que la voluntat de descans dels veïns és totalment respectable, però que les places i carrers són per fer-hi vida i no només per passar-hi de camí de la feina a casa. Pactar, vaja.

I la resposta per part del govern ha estat clara, diàfana i unilateral: trencament del pacte per la nit, ras i curt. Canvi dels horaris pactats en terrasses i activitats nocturnes, no més permís a terrasses, etc. Tots els santcugatencs som veïns, els que volen descansar i els que volen fer vida a places i carrers. Els que creuen que Sant Cugat s'està convertint en poc menys que Magaluf (encara que jo de moment no he advertit res que s'assembli al mamading i el balconing) i els que creiem que hi ha passadissos de tanatoris més animats que el centre de la nostra ciutat. I el que s'ha de fer és parlar, consensuar i no imposar la voluntat d'una part sobre tots per clientelisme i càlcul electoral.