dilluns, 27 d’octubre del 2014

Desobeir per canviar-ho tot

“Ni podemos ni queremos, pero sobre todo, no queremos” diu Rajoy. I el que semblava un problema estrictament jurídic, es revela com una manca de voluntat política evident. No ens volen deixar votar, però el que ens neguen realment és el dret a ser, a ser subjecte polític per decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. El TC ja ho va fer eliminant la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut, i ara, amb una celeritat inusitada, reincideix. Els catalans ni podem votar, ni podem ser.

Els drets es conquereixen lluitant, i la història és el continuu de les lluites dels subjugats contra aquells que els subjugaven. La lluita dels oprimits és el motor de la història, i sense aquesta avui la discriminació racial seguiria a Sud-Àfrica i els EUA, les dones no podrien votar i la jornada laboral seria de 16 hores. Els drets que avui ens semblen normals, perennes i inalienables són fruit de la lluita i, en gran part, de la desobediència a un status-quo que responia als interessos de les classes dominants. Els drets es conquereixen lluitant, i més en un Estat no democràtic com l'Espanyol, on l'estat liberal va arribar de manera tardana, sense qüestionar les fronteres heretades de la monarquia absoluta i, per suposat, sense preguntar als seus ciutadans si volien o no formar part del projecte. Un Estat que fins fa pocs mesos ha tingut com a cap d'estat que va jurar els principis del Movimiento i va ser designat per un dictador criminal. Un Estat que davant una mobilització sostinguda de milions de catalans, amb els punts àlgids de les tres darreres diades, només argüeix la Constitució. Una Constitució aprovada sota coacció dels militars i l'amenaça de retorn a un escenari guerracivilista. Una Constitució que no han votat ni 3 de cada 10 ciutadans vius a dia d'avui (els que tenen 57 anys o més) i si restem els abstencionistes i els vots en contra, només un 15% de la població actual va donar-hi el vist-i-plau. Una Constitució sagrada i intocable que, curiosament, PP i PSOE poden canviar en un tres i no res. amb nocturnitat, una nit d'estiu, per decidir que la màxima prioritat és pagar un deute en bona part il·legítim. Intocable? Depèn de per qui i per a què.

Cal, doncs, desobeir. Perquè tot procés d'emancipació implica una ruptura amb la legalitat vigent per tal de constituir-ne una de nova. Com deia Hanna Arendt i avui recordava David Fernández: “La llei pot estabilitzar i legalitzar el canvi. Però el canvi és sempre el resultat d'una acció extralegal”.
Això és, desobeir per votar i guanyar tan sols la oportunitat de construir quelcom nou. Perquè sobirania al segle XXI no vol dir tenir un estat. Sobirania vol dir autogovernar-nos i que no ho facin ni Rajoy ni Merkel ni la troika. Decidir els termes econòmics, polítics i socials que han de conformar aquest nou estat. Articular la nostra economia, el nostre teixit productiu, els nostres transports, les nostres comunicacions, etc al servei de les necessitats de la majoria i no d'uns pocs.

Això és, canviar-ho tot perquè sinó, correm el risc de no canviar absolutament res. Fa 40 anys ens deien insensats quan cridàvem independència. Avui ens ho diuen per cridar a la desobediència i a capgirar l'ordre polític, social i econòmic imperant. El temps ens donarà la raó.

El 9N toca desobeir i votar per canviar-ho tot.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada