“Ni
podemos ni queremos, pero sobre todo, no queremos” diu Rajoy. I el
que semblava un problema estrictament jurídic, es revela com una
manca de voluntat política evident. No ens volen deixar votar, però
el que ens neguen realment és el dret a ser, a ser subjecte polític
per decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. El TC ja ho va
fer eliminant la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut, i
ara, amb una celeritat inusitada, reincideix. Els catalans ni podem
votar, ni podem ser.
Els drets
es conquereixen lluitant, i la història és el continuu de les
lluites dels subjugats contra aquells que els subjugaven. La lluita
dels oprimits és el motor de la història, i sense aquesta avui la
discriminació racial seguiria a Sud-Àfrica i els EUA, les dones no
podrien votar i la jornada laboral seria de 16 hores. Els drets que
avui ens semblen normals, perennes i inalienables són fruit de la
lluita i, en gran part, de la desobediència a un status-quo que
responia als interessos de les classes dominants. Els drets es
conquereixen lluitant, i més en un Estat no democràtic com
l'Espanyol, on l'estat liberal va arribar de manera tardana, sense
qüestionar les fronteres heretades de la monarquia absoluta i, per
suposat, sense preguntar als seus ciutadans si volien o no formar
part del projecte. Un Estat que fins fa pocs mesos ha tingut com a
cap d'estat que va jurar els principis del Movimiento i va ser
designat per un dictador criminal. Un Estat que davant una
mobilització sostinguda de milions de catalans, amb els punts àlgids
de les tres darreres diades, només argüeix la Constitució. Una
Constitució aprovada sota coacció dels militars i l'amenaça de
retorn a un escenari guerracivilista. Una Constitució que no han
votat ni 3 de cada 10 ciutadans vius a dia d'avui (els que tenen 57
anys o més) i si restem els abstencionistes i els vots en contra,
només un 15% de la població actual va donar-hi el vist-i-plau. Una
Constitució sagrada i intocable que, curiosament, PP i PSOE poden
canviar en un tres i no res. amb nocturnitat, una nit d'estiu, per
decidir que la màxima prioritat és pagar un deute en bona part
il·legítim. Intocable? Depèn de per qui i per a què.
Cal,
doncs, desobeir. Perquè tot procés d'emancipació implica una
ruptura amb la legalitat vigent per tal de constituir-ne una de nova.
Com deia Hanna Arendt i avui recordava David Fernández: “La llei
pot estabilitzar i legalitzar el canvi. Però el canvi és sempre el
resultat d'una acció extralegal”.
Això és,
desobeir per votar i guanyar tan sols la oportunitat de construir
quelcom nou. Perquè sobirania al segle XXI no vol dir tenir un
estat. Sobirania vol dir autogovernar-nos i que no ho facin ni Rajoy
ni Merkel ni la troika. Decidir els termes econòmics, polítics i
socials que han de conformar aquest nou estat. Articular la nostra
economia, el nostre teixit productiu, els nostres transports, les
nostres comunicacions, etc al servei de les necessitats de la
majoria i no d'uns pocs.
Això és,
canviar-ho tot perquè sinó, correm el risc de no canviar
absolutament res. Fa 40 anys ens deien insensats quan cridàvem
independència. Avui ens ho diuen per cridar a la desobediència i a
capgirar l'ordre polític, social i econòmic imperant. El temps ens
donarà la raó.
El 9N
toca desobeir i votar per canviar-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada