dilluns, 27 d’octubre del 2014

Desobeir per canviar-ho tot

“Ni podemos ni queremos, pero sobre todo, no queremos” diu Rajoy. I el que semblava un problema estrictament jurídic, es revela com una manca de voluntat política evident. No ens volen deixar votar, però el que ens neguen realment és el dret a ser, a ser subjecte polític per decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. El TC ja ho va fer eliminant la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut, i ara, amb una celeritat inusitada, reincideix. Els catalans ni podem votar, ni podem ser.

Els drets es conquereixen lluitant, i la història és el continuu de les lluites dels subjugats contra aquells que els subjugaven. La lluita dels oprimits és el motor de la història, i sense aquesta avui la discriminació racial seguiria a Sud-Àfrica i els EUA, les dones no podrien votar i la jornada laboral seria de 16 hores. Els drets que avui ens semblen normals, perennes i inalienables són fruit de la lluita i, en gran part, de la desobediència a un status-quo que responia als interessos de les classes dominants. Els drets es conquereixen lluitant, i més en un Estat no democràtic com l'Espanyol, on l'estat liberal va arribar de manera tardana, sense qüestionar les fronteres heretades de la monarquia absoluta i, per suposat, sense preguntar als seus ciutadans si volien o no formar part del projecte. Un Estat que fins fa pocs mesos ha tingut com a cap d'estat que va jurar els principis del Movimiento i va ser designat per un dictador criminal. Un Estat que davant una mobilització sostinguda de milions de catalans, amb els punts àlgids de les tres darreres diades, només argüeix la Constitució. Una Constitució aprovada sota coacció dels militars i l'amenaça de retorn a un escenari guerracivilista. Una Constitució que no han votat ni 3 de cada 10 ciutadans vius a dia d'avui (els que tenen 57 anys o més) i si restem els abstencionistes i els vots en contra, només un 15% de la població actual va donar-hi el vist-i-plau. Una Constitució sagrada i intocable que, curiosament, PP i PSOE poden canviar en un tres i no res. amb nocturnitat, una nit d'estiu, per decidir que la màxima prioritat és pagar un deute en bona part il·legítim. Intocable? Depèn de per qui i per a què.

Cal, doncs, desobeir. Perquè tot procés d'emancipació implica una ruptura amb la legalitat vigent per tal de constituir-ne una de nova. Com deia Hanna Arendt i avui recordava David Fernández: “La llei pot estabilitzar i legalitzar el canvi. Però el canvi és sempre el resultat d'una acció extralegal”.
Això és, desobeir per votar i guanyar tan sols la oportunitat de construir quelcom nou. Perquè sobirania al segle XXI no vol dir tenir un estat. Sobirania vol dir autogovernar-nos i que no ho facin ni Rajoy ni Merkel ni la troika. Decidir els termes econòmics, polítics i socials que han de conformar aquest nou estat. Articular la nostra economia, el nostre teixit productiu, els nostres transports, les nostres comunicacions, etc al servei de les necessitats de la majoria i no d'uns pocs.

Això és, canviar-ho tot perquè sinó, correm el risc de no canviar absolutament res. Fa 40 anys ens deien insensats quan cridàvem independència. Avui ens ho diuen per cridar a la desobediència i a capgirar l'ordre polític, social i econòmic imperant. El temps ens donarà la raó.

El 9N toca desobeir i votar per canviar-ho tot.


Tots som veïns

Als peus de Collserola, la ciutat on visc és com totes les ciutats. Només que, a diferència d'altres urbs, els colors predominants a vista d'ocell són el verd rotonda i el blau piscina, i que una de cada dues persones que camina pel carrer ha votat CiU. La ciutat on visc és com qualsevol altra ciutat, i CiU, amb la legitimitat d'un suport creixent a les urnes, ha construït un model de ciutat acceptat per la majoria. Podem enganyar-nos, però les coses són com són.

La ciutat on visc, als peus de Collserola, és més o menys com totes les ciutats, amb els seus veïns i veïnes que conviuen i comparteixen l'espai públic. Com a totes les ciutats, també, els veïns tenen diferents gustos. Hi ha qui és més de música clàssica, hi ha qui és més de balades lleugeretes, i hi ha qui és més de La Polla Records i Ramones. Hi ha qui prefereix la novel·la i qui prioritza l'assaig. Hi ha qui demana sempre la carn poc feta i hi ha qui l'espatlla -molt legítimament, d'altra banda- demanant-la cuita com una sola de sabata. Hi ha qui és més de dedicar les nits de cap de setmana a la lectura reposada i hi ha qui prefereix passar-les prenent quelcom amb els amics en algun local o terrasseta agradable. Hi ha qui és més de Sala i Martin i hi ha qui és més de Marx i Lenin. A la ciutat on visc, com a totes les ciutats del món en general, hi ha de tot.

Conscient d'aquesta bonica pluralitat, concretament pel que fa a la manera com s'administra el temps d'oci, i dels conflictes que aquestes diferents concepcions impliquen entre els santcugatencs, l'equip de govern va proposar el Pacte per la Nit. Una bona iniciativa participativa que buscava conjugar l'ampliació de l'oferta nocturna a la ciutat, mantenir els llocs de feina del sector de la restauració i l'oci nocturn i aconseguir garantir el dret al descans dels veïns. Un procés amb una bona participació que va arribar a un consens fruit de, com tots els pactes, que totes les parts cedissin una mica.

Però hi ha veïns que es queixen. I en aquesta ciutat, que és com totes les ciutats però hi predomina el verd rotonda i el blau piscina, i un de cada dos vota CiU, l'equip de govern no fa pedagogia, i decideix que hi ha uns veïns que ho són més que altres. I quan algú es queixa, s'envia la policia local a vigilar i molestar, encara que els locals compleixin totes i cadascuna de les normatives -que no són poques- existents. I d'això ja fa molts anys, i clar, hi ha veïns que s'envalentonen i les queixes arriben a nivell limítrofs amb el surrealisme: queixes perquè els parcs infantils generen massa soroll, pels grills que exerceixen com a tals a Collfavà, pel xiulet dels àrbitres als camps d'esports, etc. Vaja, que aquest conflicte creixent té un clar responsable: l'equip de govern i la gestió de les queixes. Alternatives? Una sala de concerts cèntrica, per exemple, que permetés a les entitats fer els seus concerts en espais adequats i sense fer xivarri al carrer. I pedagogia sobre què vol dir convivència en una ciutat en comptes de clientelisme, per exemple. Per fer entendre que la voluntat de descans dels veïns és totalment respectable, però que les places i carrers són per fer-hi vida i no només per passar-hi de camí de la feina a casa. Pactar, vaja.

I la resposta per part del govern ha estat clara, diàfana i unilateral: trencament del pacte per la nit, ras i curt. Canvi dels horaris pactats en terrasses i activitats nocturnes, no més permís a terrasses, etc. Tots els santcugatencs som veïns, els que volen descansar i els que volen fer vida a places i carrers. Els que creuen que Sant Cugat s'està convertint en poc menys que Magaluf (encara que jo de moment no he advertit res que s'assembli al mamading i el balconing) i els que creiem que hi ha passadissos de tanatoris més animats que el centre de la nostra ciutat. I el que s'ha de fer és parlar, consensuar i no imposar la voluntat d'una part sobre tots per clientelisme i càlcul electoral.