dimarts, 10 de juny del 2014

Pixades fora de test. Resposta a la columna "un merder de vies".

Dilluns passat vaig llegir atentament, com faig cada dia, les columnes de Cugat.cat, i després de llegir la del Pere Casajoana sobre el conflicte de Can Vies, m'he vist obligat a respondre.

1ª pixada fora de test
Tant els han afectat els èxits electorals aquells que no es van voler presentar a les eleccions? “

Haig de dir que he hagut de rellegir el fragment. Els aldarulls són culpa de com hem paït els resultats els de la CUP -que vam valorar no anar-hi perquè ara mateix amb aquesta UE no hem de fer-hi res-? Els aldarulls són conseqüència de la reacció de la CUP? Una conclusió com a mínim inquietant. L'única relació que jo veig amb les eleccions és el càlcul polític que ha fet CiU per no desallotjar Can Vies abans dels comicis, conscient del malestar que generaria i que això podia afectar-li negativament.

2ª pixada fora de test
De cop i volta aquells xicots tan eixerits de samarretes reivindicatives que tant fan per la vida cultural dels pobles i ciutats han justificat públicament la violència i l'han exacerbada, i el resultat ha estat tremebund.”

Com que es refereix a la CUP (home, que en digui el nom, que ja som grandets), diré que cap responsable polític de la CUP ha justificat la violència, encara menys exacerbar-la. I qui digui que el diputat David Fernández ho ha fet té certs problemes de comprensió.
EL responsable polític que sí que ha donat suport a algun tipus de violència de manera clara i diàfana ha estat l'alcalde Trias, amb els antiavalots de la BRIMO, coneguts per la seva mesura i respecte a drets fonamentals com el de manifestació. Per cert, abans que comencéssin els aldarulls Sants va ser près per desenes de furgones i centenars d'antiavalots, que van ocupar el barri literalment. Violència, per cert, la de la BRIMO (agredir de manera arbitrària, pegar a periodistes degudament acreditats, assaltar la seu d'un mitjà de comunicació, etc) substancialment diferent a la dels qui provoquen els aldarulls. Perquè recordem que els antiavalots són funcionaris públics i els paguem entre tots. I no precisament perquè cada cop que actuen s'ultralimitin com ho fan.
Com a cosa positiva d'aquesta pixadeta fora de test cal dir que, home, prefereixo que em qualifiquin de “noi eixerit de samarretes reivindicatives” que d'alguna altra cosa.

3ª pixada fora de test (prèvia fal·làcia ad hominem)
Després de voler reforçar el seu argument desacreditant-nos dient que tenim nul·la responsabilitat, nul·la capacitat de gestió” ens diu: Molts d'aquells que reclamen més pirmi, més beques, més habitatge, més sanitat i més educació per a tothom són els mateixos que advoquen per l'autogestió?” On és exactament la contradicció? No es pot reivindicar la sanitat o l'educació pública i de qualitat i al mateix temps, mentre el sistema en què vivim no ofereix els espais necessaris per les iniciatives socials i culturals, treballar per l'autogestió? Aquí haig d'admetre que m'he perdut del tot.

4ª pixada fora de test
Algun d'ells han fet piulades a Twitter evocant la fugida del país d'aquells altres catalans que no vulguin una Catalunya independent”. El regidor es refereix a una piulada meva on preguntava a un regidor del PP què farien quan Catalunya fos independent, si marxarien o es quedarien. I ho preguntava de debò, perquè he sentit tants cops a membres del PP (també de Sant Cugat) dir que no volen viure -ni que els seus fills visquin- en una Catalunya independent, que estic intrigat per saber què faran quan ho sigui. I no, Pere, per desacreditar a la CUP no tot s'hi val. I això és manipular i mentir.

Propina
Entenc perfectament que el senyor Casajoana estigui enfadat per les seus de CiU empastifades o atacades, res a dir. I també és respectable que estigui contra els aldarulls de Sants.
El que em sobta és que no he vist cap article del mateix regidor lamentant tan enèrgicament els desnonaments conseqüència del sistema econòmic que ell defensa, la gent que se suïcida perquè no vol que la facin fora de casa, que el 25% del país estigui sota el llindar de la pobresa, que un de cada dos joves estiguin a l'atur, que la BRIMO tregui ulls a ciutadans i els consellers del seu partit menteixin i ho neguin de manera vergonyant, o que l'afable Felip Puig amenacés a tots els catalans dient-nos que havíem de tenir por del sistema. Està molt bé condemnar la crema de contenidors i la destrossa de mobiliari urbà, és clar, però la violència o la condemnen tota o no s'hi val.

dimecres, 4 de juny del 2014

Hipocresia, tupinades i pa de xapata

Fins que he enviat aquesta columna he estat dubtant si fer-ho o no, en senyal de condol per l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Però després de pensar-hi he decidit que seria molt hipòcrita i profundament estúpid per part meva deixar de fer el que faig normalment, quan cada dia al món moren milers de persones a conseqüència de les injustícies inherents al sistema, per violència de gènere o per algun altre tipus de modalitat de mort violenta i ningú diu ni piu. Vaja, que ningú amb dos dits de front suspendria les seves activitats habituals -ja sigui escriure una columna o fer una campanya electoral, per dir alguna cosa, per una mort d'un càrrec polític (coneguda com la dona dels 13 sous) i al dia següent miraria cap a una altra banda quan algú a qui estan a punt de desnonar se suïcida o quan 200 immigrants desapareixen prop de Lampedusa-. Columna enviada, doncs.

Acabar enviant aquesta columna a temps, tanmateix, no ha estat una empresa fàcil. Represa la campanya electoral -ja que l'aturaven podrien haver-ho fet de manera indefinida i estalviar-nos un patiment innecessari- em vaig trobar amb el dilema de sempre: sobre què escriure la columna?. El primer que em va passar pel cap va ser comentar quelcom sobre la campanya de les eleccions europees. Hauria pogut parlar, per exemple, de la facilitat/cara dura amb què el candidat de Ciutadans, Javier Nart, ha justificat tenir un compte a Suïssa i ha seguit fent campanya omplint-se la boca de renovació i altres bondats. Hauria pogut parlar també de les sensacions contradictòries que em provoquen algunes proclames: quan veig gent del PSOE parlar de reaccionar, de canviar Europa o de qüestionar l'austeritat i les retallades no sé si riure o anar corrent al lavabo. O , perquè no, de l'entrevista que vaig veure a un dels candidats a presidir la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en què deia, sense que se li escapés el riure ni un moment, que estava tan content per les millores que estava experimentant l'Estat Espanyol gràcies a les reformes de Rajoy i al sacrifici dels espanyols.

Però les eleccions europees són, a més a més de poc participatives, profundament tedioses. Com que m'agrada més la política local, doncs, vaig pensar que la columna podria girar al voltant de la moció que des de la CUP presentem al proper ple per la igualtat d'oportunitats de totes les candidatures, tinguin o no representació. Hauria comentat que la qüestió dels blocs electorals, que vulneren el criteri periodístic, o el fet de repartir les zones per penjar cartells segons els resultats a les darreres eleccions són una forma contemporània de tupinada, ja que no donen les mateixes oportunitats a tothom i contribueixen a què es perpetuï l'actual estat de les coses. Estic profundament intrigat per veure què votaran els diferents grups al ple i com justificaran alguns el seu vot contrari a una qüestió de democràcia tan elemental.

La ciutat dels forns
Però he acabat optant per tractar una qüestió molt més prosaica que fa temps que em preocupa: Els forns de pa a la nostra ciutat. I és que, a part de ser la ciutat amb més directors executius (CEO) per càpita, de tenir passos de vianants que s'il·luminen quan passes, tenir la ràtio més alta de socis del Futbol Qatar Barcelona o estar lluitant dia a dia per esdevenir la població que expulsa més persones perquè no es poden pagar el lloguer, estic convençut que Sant Cugat és la ciutat amb més forns per habitant dels Països Catalans i del món en general. Per què n'hi ha tants? Tant pa mengem els i les santcugatenques? Em sembla realment inquietant. En alguns carrers n'hi ha 3 en menys de 100 metres. N'hi ha de tot tipus: de normalets, de pijadetes variades, n'hi ha que es fan dir forns i algun encara queda que fa servir el cada cop més en desús nom de “fleca”. Altres opten per afegir la paraula “degustació” al darrere, cosa que pel que he vist tan sols implica tenir 4 tauletes per poder-hi prendre quelcom. Cadascú sabrà si suca molt pa a les salses o quants cops fa pa amb tomàquet a la setmana, però a mi no em surten els números.

Suárez, la immersió i el baròmetre

Ple calentet
Deu ser perquè ja estem plenament instal·lats a la primavera. O potser és cosa d'aquest clima crispat i asfixiant proper al nacionalsocialisme que divideix famílies i provoca agressions constants a casa nostra. Tant és. La qüestió és que el ple d'abril comença calentet perquè el portaveu de Ciudadanos repeteix la cantarella que el castellà està discriminat a Catalunya i que si tomba i que si gira i que si bla bla bla. Quina mandra, de debò. Una altra persona, també des del públic, diu que la immersió lingüística és igual que el franquisme. A diferència del que passava durant el franquisme, però, l'autor d'aital afirmació insultant i nauseabunda pot sortir tranquilament de la sala sense patir gens ni mica pel seu físic. Ves per on.
Acabada l'audiència pública, la cosa no decau, ja que tots els partits -tots? No, la CUP no- ens tenen preparada una sorpresa: una declaració de reconeixement a la figura d'Adolfo Suárez. Al text, a més d'expressar el condol, es fa un reconeixement de Suárez com a home clau de la transició, la reinstauració de la democràcia i de la Generalitat (s'obliden la invenció de la penicil·lina i el pa amb tomàquet). S'hi diu, a més, que va fer dels valors del diàleg i la defensa del bé comú les bases de la seva trajectòria. Des de la CUP llegim la declaració i mirem si a la part de darrera del full s'explica que a qui estem homenatjant va ser un falangista que mai se'n va penedir, que va ser secretari general del Movimiento, que va formar part d'un règim criminal que, entre altres coses, va intentar acabar amb el nostre poble i que durant molts anys tenia el sa costum de saludar a la romana. Ni rastre. I al final del ple ho diem: ens entristeix profundament que la nostra ciutat ofereixi reconeixements acrítics a personatges com l'esmentat. Cada cop que acatem la seva versió de la història, ens les empassem doblegades i ells guanyen una miqueta més.

Percentatges
Canvi de tema: fa un parell de dies es publica un nou baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Em centro en la franja d'edat a la qual pertanyo (25-34 anys) i trobo força coses interessants. La primera és que en aquest tram la CUP és la segona en intenció de vot (15.2%), i que les persones d'aquesta edat també són les que menys confien en els partits polítics i, en conseqüència, les més abstencionistes. És la franja d'edat amb el percentatge més alt d'estudis superiors, i un 60% dels enquestats s'autodefineixen d'esquerres (un 14% a l'extrema esquerra), de dretes només un 8.7%. Som també els que menys espanyols ens sentim (només un 8.3% se sent tan o més espanyol que català o només espanyol). Som els que confiem menys en l'església catòlica (el 48.6% no hi té cap confiança) o en la monarquia (57.1%), per exemple, i també els que més optarem pel Sí+Sí a la consulta del 9 de novembre, amb un 50.9% davant un 16.7% de “no”. Com ja sabem, sobre opinions no hi ha res escrit: un 0.2% considera que el PP és d'extrema esquerra i un 1% que la CUP és d'extrema dreta.