Si t'estima, et regalarà una T10

El bo d'en Santi Vila, Conseller de Territori i Sostenibilitat, deia fa uns dies, preguntat per l'augment de tarifes del transport públic, que “Hem tocat la T-10 que precisament és la més sensible. Evidentment, perquè és on fas més mal, i on fas bé. És a dir, on aconsegueixes realment generar majors ingressos”. I afegia la cirereta: “Una T-10 a 10,30 (1 zona eh, que la nostra val 20,30) jo crec que no està malament”. I amb aquestes afortunades declaracions -com es nota que no posa els peus al metro ni per casualitat- es col·locava en posicions de medalla del govern dels millors, en aferrissada pugna amb Felip Puig (“la gent ha de tenir més por del sistema”) i Francesc Xavier Mena (“agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès”). Queda lluny, això sí, del gran Duran, que davant la retallada de la prestació d'atur feia un balanç positiu perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. Penso, i crec parlar en nom de tots, que és corprenedor i motiu d'agraïment aital sinceritat dels nostres governants. Uns altres ens dirien que tot va bé i que ben aviat començarem a veure brots verds. Ells, en canvi, assumeixen la seva responsabilitat i ens ho diuen amb claredat meridiana: feu-vos fotre.

No marxem, però, del tema que ens ocupa: la profunda assequibilitat de la T10. Des que va començar la crisi, període en què la immensa majoria de la població ha vist minvar el seu poder adquisitiu, la T10 s'ha encarit un euro a l'any de mitjana. Així, davant l'atur massiu, la congelació del salari mínim o la devaluació de les pensions, la resposta és un encariment generalitzat dels preus. Un augment del tot incomprensible socialment, tenint en compte la quantitat de gent que depén del transport públic per anar a treballar, estudiar o anar a buscar feina. Un augment que comporta inaccessibilitat, i un servei públic, si no és accessible a tothom, no és vertaderament un servei públic.

No vull posar el dit a la nafra recordant que fa no massa, quan CiU no era al govern de la Generalitat, el nostre exalcalde i la nostra actual alcaldessa reivindicaven amb determinació la zona 1 per Sant Cugat, però no em negareu que hauria tingut certa gràcia que el Conseller que hagués fet aquestes declaracions hagués sigut l'afable Recoder. Els temps canvien i aquella reivindicació imprescindible ha marxat de les agendes de l'equip de govern de la nostra ciutat: Ja ens advertia l'alcaldessa fa uns dies que això de la zona 1 ja ens ho podem treure del cap i que ara l'horitzó és la T-mobilitat. Un nou títol que, com reconeix, no abaratirà els preus (¿?!)

O sigui, que ja ens podem anar acostumant a agafar els ferrocarrils a preu de caviar iranià. Jo l'altre dia vaig adquirir de bon matí una T10 per 20,30 i, la veritat, em vaig quedar fotut. Sincerament, per aquest preu esperava quelcom més que una targeteta. No sé, potser podrien posar una gravació que et desitgés bon dia i bon viatge, regalar un tiquet pel diari o un 2x1 al Pans & Company. Seguiríem igual de depauperats i el suposat transport públic seguiria sense ser-ho de debò, però almenys pujaríem al vagó amb una miqueta menys de mala llet.

Prometo que serà la darrera vegada

Fa pocs dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell internacional per rojos, jueus i maçons.

Hom té la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich Dürrenmatt citada al pròleg del recull d'articles Elogis desmesurats, de Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!” I canvio el “lluitar” pel “recordar”.

Tot això -vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira, i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament -clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es donen suposades dades que contradirien la història evidentment manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen, també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar fins a 10. Cágate lorito

Bé, doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més amb aquesta qüestió.

L'arribada del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi tenien res a veure en tot plegat.

Però no cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions d'autogovern, ja el prohibien a l'administració de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a eradicar la llengua catalana, ni més ni menys. Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

El 1801 el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!

Evidentment, tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho faran, a mi que no em maregin.

¨* al blog Història de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació dels últims dies del Sant Cugat republicà: http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/