dimecres, 23 d’octubre del 2013

Entretinguts ho estem

Casualitats casualment casuals
Dilluns 14: s'anuncia l'allargament del conveni de col·laboració entre el Teatre-auditori, el Museu i HP, pel qual la multinacional aportarà 15.000 euros anuals i posarà la seva tecnologia a disposició de la difusió de les propostes del Museu. A canvi, rebrà dos abonaments, facilitats per dur a terme les seves activitats a l'Auditori i el seu logotip figurarà als cartells de les activitats del Museu. Si en comptes d'un ciutadà crèdul i confiat fos una mica malpensat, probablement tindria la temptació de relacionar aquesta sponsorització i la fotografia de responsables de l'empresa i l'alcaldessa somrient amb el fet que l'equip de govern rebutgés, abans de l'estiu, la moció que vam presentar de suport a la vaga dels i les treballadores d'HP i es posés inequívocament al costat de l'empresa. Però una cosa no té res a veure amb l'altra.
Dijous 17: 6 nous acomiadaments a HP Consultoria, dos dels quals persones amb discapacitat. Amb aquests ja portem 220 acomiadaments els darrers dos anys. El dissabte, la Consellera de Benestar i Família visitarà l'empresa en el marc de la diada solidària que organitza anualment.

La política és cosa de xusqueros
Dimecres 16: participació de l'exalcalde Recoder a un debat sobre desafecció política a ESADE. En té prou amb una estoneta per dir 1- que des que va renunciar al seu escó i va fitxar per la consultoria-auditoria KMPG viu infinitament millor i 2- que això de la política és cosa de “xusqueros”. Valoracions a banda -home Lluís, has estat uns quants anyets dedican-t'hi a això dels “xusqueros”- vull dir, i crec parlar en nom de tots i totes, que 1- ens alegrem profundament que el nostre exalcalde hagi millorat el seu nivell de vida i 2- que hem enriquit el vocabulari amb una paraula que fins ahir molts no havíem sentit mai i que segons Recoder serveix per designar “aquelles persones que, a la mili, anaven progressant i després de treballar moltes hores i de demostrar fidelitat, acaben en una bona posició”. Això no obstant, el que molts esperem des de fa mesos no són novetats sobre la seva vida o riques aportacions lèxiques, sinó que expliqui d'una vegada per totes si quan era alcalde estava al corrent de l'espionatge a membres del govern i l'oposició encarregat a Método 3. Seria tot un detall.

Això ja ho hem viscut. Això o quelcom molt semblant
Dimarts 15. Hoboken anuncia que aquest dissabte estrena un espai per esdevenir la primera discoteca del Vallès per a joves de 14 a 17 anys. La nostàlgia m'envaeix i recordo quan Hoboken havia de ser una sala de concerts amb bucs d'assaig, quan més tard es pretenia convertir-la en el “Razzmatazz del Vallès”, o quan es va dir que s'apostaria decididament pels grups locals. En menys d'un any, 3 etapes, 3 gerents i un reguitzell de replantejaments conceptuals. Deuen ser coses de l'emprenedoria i el reinventar-se constantment que tant preconitzen els que manen aquí i allà. Aquesta vegada és la bona. Segur que sí.

Sobre percepcions, com sobre gustos, no hi ha res escrit
Dimarts 15 també es presenta la darrera onada de l'observatori sociològic a Sant Cugat. El govern aprova còmodament i l'alcaldessa encara més. A més de veure que un 89.4% està bastant o totalment satisfet de viure a Sant Cugat, podem constatar que existeix vida a altres planetes: un 4% dels enquestats creu que la situació econòmica és bona o molt bona. Però també hi ha altres dades interessants: Un de cada tres santcugatencs ha perdut la feina o ha vist algun familiar perdre-la els últims 6 mesos. Un 26.7% dels enquestats té problemes per arribar a final de mes, i més d'un 12% malda per pagar-se la llum, l'aigua, el gas, el lloguer, la hipoteca o l'alimentació.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Un lustre, quatre lustres, mig lustre

Qui lustres passa, estafa empeny
I com qui no vol la cosa, ja fa 5 anys de la fallida de Lehman Brothers. El setembre de 2008, la companyia ianqui de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime. La crisi esclatava i polítics, economistes i empresaris carregaven, uns amb més convicció que altres, contra els excessos del sistema -poques vegades contra el sistema en sí mateix- que ens havia dut al col·lapse. La recepta semblava clara: calia penalitzar banquers, grans empresaris i polítics negligents que havien tolerat l'especulació financera i immobiliària. L'unanimitat era tal que fins i tot l'entranyable ZP s'atrevia a parlar de refundar el capitalisme...
Un lustre després, però, res de res. Cap canvi estructural. Res de regular el sistema financer, al contrari, el rescatem amb els diners de tots. El frau fiscal no només no es persegueix sinó que s'amnistia. Res d'augmentar impostots a les grans fortunes. Com a cada crisi cíclica del sistema -no es tracta de cap error, són inherents a aquest- la riquesa es concentra cada cop en mans de menys persones. Els drets socials i laborals són escapçats, desenes de desnonats a diari, una quarta part de la població vivint sota el llindar de la pobresa, els joves emigrant, etc. Andy Robinson, corresponsal de la Vanguardia -diari ben poc sospitós de criptobolxevisme- a Davos, explica en una entrevista a l'ARA que el Fòrum de Davos, aquella porta giratòria gegant entre els poders polític, econòmic i financer, ara respira alleujat, ja que s'està tornant a l'status quo d'abans de la crisi. L'endeutament de les empreses ja és superior al d'abans de la fallida de Lehman Brothers, mentre adoptem el receptari neoliberal sense esmenes. Tornem a engreixar la maquinària que ens ha dut al desastre.

4 lustres: 20 anys amb Auditori...i 20 anys sense sala petita...
Dilluns va tenir lloc l'acte de celebració dels 20 anys del Teatre Auditori. I en primer lloc, evidentment, alguns reconeixements: per tota la gent que s'hi deixa la pell perquè tot estigui sempre a punt i per aquells que intenten programar amb la màxima varietat i qualitat. És innegable que la oferta del Teatre Auditori té una gran acceptació, com ho demostra el 75% de mitjana d'assistència (percentatge, per cert, que es va superar a l'acte de la CUP amb Obrint Pas de l'11 de setembre: 79,18%). Pràcticament tothom, però, coincideix en el fet que a Sant Cugat fa falta una sala petita -mai m'ha agradat sala B per la connotació d'inferioritat que denota-. El debat va més enllà de si cal o no un Teatre Auditori en una ciutat com la nostra o si ens gastem o deixem de gastar més o menys en cultura. La qüestió és que una ciutat amb tantes entitats, grups musicals i gent que fa teatre de base, necessita un equipament en condicions per tal que desenvolupin les seves activitats. I mentre a l'auditori tenim obres de primera línia amb artistes de solvència contrastada, molts santcugatencs les passen XXXXX per dur a terme les seves activitats. Hoboken? Ni está ni se la espera. Ja ho deia Dissidència Sònica.

Mig lustre a l'ajuntament
I entre crisi i Teatre Auditori, fa dos anys i mig que la CUP fem feina a l'ajuntament. Entre copets a l'esquena, somriures condescendents i majories absolutes, intentem denunciar lustres d'estafa del sistema i lustres de promoure cultura d'alta volada sense risc mentre les entitats i els joves de la ciutat han de fer mans i mànigues per sobreviure. Perquè massa sovint ens deixem enredar per la primera impressió, per la bonica façana. Però darrere una sala A sempre hi ha una sala B, i darrera els aparadors sempre hi ha la realitat.

730 dies i algun més

Ja fa dos anys que a la pregunta de “jura o promet per la seva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al Rei, respecte als drets de la persona i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat i l’Estatut de Catalunya?” vaig dir que sí perquè m'hi obligaven, però que al què em comprometia de debò -i no perquè m'hi obligués cap constitució ni llei- era a treballar per la justícia social i la llibertat nacional del meu poble. Després de 24 mesos, més de 30 plens i centenars de propostes i discussions, em permeto fer alguns comentaris.

I tu més
Al ple municipal, aquella escenificació mensual en què molt sovint et preguntes si realment estàs fent quelcom útil, una de les dinàmiques habituals és l'”I tu més”, consistent en criticar el què fan els altres partits prescindint totalment de la coherència i del mínim sentit de la vergonya. Els qui ara no tenen el govern, critiquen l'actual perquè fa coses que ells abans feien i viceversa. “Ens van deixar el país pitjor del què ens pensàvem” o “vostés quan van governar feien el mateix” són oracions recurrents que avorreixen el ciutadà més motivat i afavoreixen una miqueta més a la desafecció que tan els preocupa després de cada comptesa electoral. Tan o més preocupant que la dinàmica en sí, considero el fet que molts semblen sentir-se còmodes dins d'aquesta dinàmica que no duu enlloc.
Les mocions se les endú el vent
Quan s'aproven mocions i els conseqüents acords, estaria bé, encara que fos per dissimular i esmorteïr la duresa d'aquesta majoria absolutíssima, dur-los a la pràctica. Al darrer ple ,des de la CUP vam plantejar una moció de suport a la difusió i realització d'actes de les entitats que demanava, entre altres coses, estudiar l'exempció de fiances o l'assumpció de l'assegurança de responsabilitat civil per les entitats sense ànim de lucre (cosa que es fa a altres llocs), treballar per la celeritat en la resposta a les instàncies o el compliment d'un acord de feia dos anys pel qual s'instal·larien cartelleres d'ús exclusiu per les entitats. Després que a la moció li féssin tantes esemenes que no l'haurien reconegut ni els seus pares amb el DNI a la boca, vam decidir retirar-la. Perquè som aquí per defensar interessos col·lectius i no per aprovar acords estèrils.
Legalitat i legitimitat
Al llarg d'aquests dos anys, el debat al voltant de la legalitat i la legitimitat ha aflorat permanentment, i nosaltres no ens cansarem de dir-ho: Més enllà que les lleis siguin el reflexe dels interessos dels que manen, si no serveixen per servir a la ciutadania, s'han de canviar. I mentre no es canvien, és legítim desobeir-les, si s'escau. Què hem de fer sinó mentre treuen a la gent de casa seva per donar-la als bancs? Què hem de fer si no ens deixen fer una cosa tan elemental com un referèndum per expressar la nostra voluntat?. Què hem de fer si qui ha arribat al govern ho ha fet mentint amb promeses que sabia impossibles i aplica mesures diametralment oposades al seuew programa? Ens hem de quedar quiets mentre veiem com ens hipotequen el futur perquè la llei els empara?
Dedicatòria
I com que aquesta és l'última columna de la temporada, vull enviar els meus millors desitjos a dos il·lustres santcugatencs que aquest any s'han retirat de la primera línia: Primer de tot a en Lluís Recoder, exalcalde i exconseller que, després que la seva conselleria hagi malvenut Aigües Ter-Llobregat i Tabasa, (vendes de les quals, com els demés catalans, els santcugatencs patirem les conseqüències) ha desaparegut completament de l'arena política i, sempre segons les males llengües, no agafa el telèfon als mitjans locals per dir què en sabia ell de l'espionatge de Xavier Martorell a membres de l'equip de govern. L'altre record és per l'esmentat Xavier Martorell, que alliberat dels seus càrrecs de president de CDC a Sant Cugat i cap dels serveis penitenciaris de la Generalitat, als quals va renunciar per motius de salut i personals (sic) , deu estar gaudint de les millors vacances dels últims anys. Que durin!