Les bones paraules i la mare que les va parir

Un regidor demòcrata i tolerant em renya perquè, del twitter estant, faig un comentari que considera profundament inadequat: comento amb una amiga que un especulador, que a més a més d'especular té la poca vergonya d'escriure llibres on es vanagloria de la seva “feina” i explica com fer-ho, em sembla un autèntic capullo (poncella, en català).

Més enllà de si l'adjectivació és encertada o no (al meu entendre és d'una suavitat extrema tenint en compte el personatge) començo a tenir l'entrecuix ple de les lliçonetes, tons condescendents i crides a no faltar al respecte per part d'aquells que defensen el sistema existent i el perpetuen a diari. I aquest comportament no m'enerva pel fet que el regidor en qüestió formi part d'un partit - del qual no diré el nom- fundat per un ministre franquista, sinó perquè tal i com estan les coses, que es preocupin més per les formes que per la denúncia d'un especulador resulta d'un cinisme alarmant.

“Una cosa és opinar i l'altra és insultar” acostumen a dir. Per ells, les bones paraules són el més important. Pots retallar i arruïnar la vida als habitants del país que dius defensar, però si ho fas amb elegància i sintaxi immillorable, cap problema. Pots justificar aquest sistema criminal i dir que no hi ha cap alternativa a les polítiques neoliberals, però si ho fas amb un somriure d'orella a orella encara que saps que menteixes, no passa res. Reglamentàriament encorbatat i clenxinat, encara menys.

Però és clar, si escridasses un diputat que no vol votar per acabar amb els desnonaments o encercles el Parlament que està a punt d'aprovar una condemna de mort per les classes populars, ets un intolerant. I quan els dius que perquè retallen en sanitat i educació en comptes de fer-ho en armament o casa reial, t'etziben un “demagògia!” i es queden tan amples. Entranyable paraula, per cert, demagògia, que com “populisme” empren a diari tertulians, totòlegs i polítics varis sense tenir la més remota idea de què significa realment.

Fins a cert punt és comprensible. Quan totes et ponen deu ser relativament fàcil estar tranquil i anar fent somriures pertot. Altres, però, que som demagogs i populistes de mena, tenim motius de sobres per no fer servir bones paraules. Perquè mentre hi ha miserables que es guanyen la vida especulant, el nostre entorn està ple de gent que ho passa malament per sobreviure i famílies que cada dia són expulsades de casa seva. Perquè hem seguit el relat que durant anys se'ns ha venut i hem estudiat carreres o mòduls i ara no tenim feina ni de casualitat i el conseller de torn ens diu que anem a fer cafès a Londres. Perquè mentre directors executius d'empreses que fan EROs són acomiadats amb indemnitzacions milionàries i vosaltres dissimuleu, no ens podem emancipar ni tenir un projecte de vida digna. Perquè l'atur, la precarietat i la incertesa, que per vosaltres són estadístiques o conseqüències d'una crisi passatgera, ens porten a la frustració i la desesperació.

Que no tinguin els sants pebrots de, a sobre, demanar-nos bones paraules.

Això no és el far west però aquí també hi tenim espies

A vista d'ocell, dos colors predominen a la ciutat dormitori d'alt standing: el blau piscina i el verd rotonda. Ja al nivell de les persones humanes, a primera hora del matí, cada 5 minuts més o menys, l'estació dels FGC escup desenes de persones que, travessant la Plaça Lluís Millet, enfilen diverses destinacions. Un col·lectiu especialment representat a aquestes hores intempestives és el de les treballadores domèstiques, majoritàriament llatinoamericanes,per bé que alguna antiga república soviètica també hi diu la seva. També hi ha executius i executives, apressats i impacients per arribar al despatx i posar fil a l'agulla a l'extracció diària de plusvàlua, plogui o nevi. Alumnes de diferents universitats -públiques progressivament privatitzades o privades a seques- caminen desganats, com intuint que quan acabin el lustre reglamentari de carrera -4 anys de matèria i 1 al bar- el seu destí més probable serà atur i més atur.

Els polítics locals i tècnics municipals esmorzen en un bar proper a l'ajuntament, tot i que no tan alegrement com algunes setmanes enrere. No creuen que aquí també passi però, per si de cas, eviten les taules amb gerros de flors o amb elements ornamentals sospitosos. Fa poc s'ha sabut que el president del partit majoritari -aquell que elecció rere elecció destrossa tots els rècords possibles- mantenia relacions contractuals de manera habitual amb empreses de detectius. Res d'il·legal. Però és clar, amb un president i ex-regidor de seguretat ciutadana que té debilitat per l'espionatge -res a dir, a cadascú li agrada el què li agrada- tothom pensa, ni que sigui un moment: “i si a mi m'han investigat?”. La mala sort -carai, ara que havíem aconseguit traslladar un missatge unívoc a la ciutadania- fa que la notícia sobre els suposats seguiments a dos antics regidors d'un dels partits que forma el govern coincideixi en el temps amb un acord de l'ajuntament sobre la transparència.

Com que la ciutat, tot i que les darreres dues dècades ha crescut fins prop dels 100.000 habitants, encara manté força vida de poble, als bars i comerços del centre els rumors van que volen, i tothom té alguna font que li ha explicat del cert que tal persona tenia assumptes tèrbols i per això l'han investigat, que si això és una lluita de poder interna dins de tal partit, que si aquest treballa aquí perquè és amic d'aquell altre, etc.

I és que a la smart city (si home, allò del pas de vianants que s'il·lumina quan hi passes i el rètol que posa quants llocs per aparcar queden) també hi ha atracaments, aturats, desnonats, gent que busca menjar a les escombraries, estudiants sense futur, sales de concerts que havien de ser públiques i ara tenen un gerent de les joventuts del partit que governa... I ara, fins i tot espies. Ja només falten els tiros. Temps al temps.