dilluns, 18 de febrer del 2013

Els maies i Jon Idigoras

Passat un temps prudencial per certificar que els maies s'equivocaven (amb això dels calendaris antics a vegades hi ha un decalatge d'unes setmanetes), potser caldria obrir una nova línia d'investigació consistent a aclarir si les interpretacions de les profecies eren errònies i al que es referien realment els maies era la fi del sistema en què vivim.

Perquè el que sembla evident és que això s'ensorra a marxes forçades, ja que a la quàdruple crisi sistèmica -financera, energètica, alimentària i ambiental- s'hi afegeix a casa nostra una profunda crisi del sistema polític. Una crisi, que si bé no és nova, ens assalta cada dia més només encendre la tv, la ràdio o les xarxes socials. Així, ahir era l'alcalde convergent de Sant Hilari, detingut en una operació anomenada Pokemon (el nom de les operacions requereix una columna monogràfica aviat), però cada dia en tenim una de nova, sense excepció; alcaldes que fa una setmana tornaven i ara dimiteixen però segueixen de regidors, alcaldes de localitats de la Costa Brava que se n'anaven a Rússia amb “empresaris” de reputació com a mínim dubtosa, micros en gerros de flors de restaurants on antigues companyes sentimentals més o menys ressentides expliquen a candidats a la presidència de la Generalitat que el seu ex traginava sacs amb bitllets de 500 euros, candidats del PP que es dediquen al noble art de cultivar marihuana i entregar-la previ pagament a qui ho sol·licita, ex-consellers de la Generalitat que es dediquen al contraban de tabac...
I mentrestant, la crisi: el 2013 s'albiren retallades brutals, però l'Estat segueix gastant 47 milions d'euros al dia en armes. El govern demana una miqueta més de sacrifici -cada cop queda menys de penitència i els brots verds ja treuen el cap, diuen- mentre el que durant dues dècades ha estat el seu tresorer tenia 22 milions d'euros a Suïssa i, segons les males llengües, es dedicava a repartir sobres entre els alts càrrecs del partit per completar el sou. Espanya per davant de tot, però els calés ben lluny, per no perdre ni un euro en impostos. I amnistia fiscal, és clar: legalització i normalització del saqueig.

Tinc la impressió que si no trobem una sortida a tot plegat és perquè no ens fem les preguntes correctes. I si ens equivoquem a l'hora de formular les qüestions, la resposta mai serà bona: La qüestió no és com pot ser que Bárcenas -tot suposadament, per suposat- evadís 22 milions, sinó com pot ser legal que algú tingui 22 milions quan tantes persones no poden fer ni els àpats diaris o posar la calefacció? La qüestió no és si el PP, després d'una demostració més que la mobilització i la perseverança poden canviar les coses, admet a tràmit o no una ILP sobre la dació en pagament, sinó com pot ser que un dret bàsic com tenir sostre s'hagi convertit en una mercaderia i ho haguem acceptat amb total tranquil·litat. La qüestió no és si s'instal·len inhibidors perquè no es pugui seguir la intervenció de Draghi al Congrés, sinó perquè aquest senyor és president del BCE en comptes de ser a la presó per haver ajudat, durant els anys en què era directiu de Goldman Sachs, a falsejar els comptes grecs i ocultar el seu deute servint-se d'instruments financers opacs.

No tenim al davant, doncs, tan sols una crisi econòmica o una crisi del govern o el partit que l'ostenta. Tenim una crisi profunda del sistema polític, que arriba a tots els nivells. Com deia Jon Idigoras en una brillant intervenció al Congrés a principis dels 90 , “aquesta és una crisi de l'Estat perquè aquest i les seves institucions fonamentals, des de la corona fins la guàrdia civil, passant pel Parlament, estan implicats d'una o altra manera en la corrupció, la injustícia i la falta de respecte als drets col·lectius i individuals que caracteritza aquesta mal anomenada democràcia. Son les estructures de l'estat les que estan contaminades, i la classe política fa de la corrupció una pauta de comportament orientada al poder i l'enriquiment personal.”

La qüestió és: hem d'esforçar-nos a reconstruir aquest sistema podrit -un sistema polític i econòmic que s'ha evidenciat clarament incapaç fisn i tot de mantenir la població a la qual explota i depaupera- amb petits pedaços amb llistes obertes, lleis de transparència, cimeres anticorrupció, etc, o creem quelcom de nou?







Cubates per llibres

La setmana passada tancava la Llibreria Catalònia després de quasi 90 anys, a conseqüència de la crisi. La crisi, altrament coneguda com a capitalisme, està fent tancar negocis de tot tipus, i el de les llibreries és un dels sectors que s'està enduent la pitjor part. A Sant Cugat, l'any passat abaixava la persiana la llibreria Mythos després de 13 anys a la ciutat, per la crisi i els abusius preus de lloguers, que foragiten el petit comerç i entreguen en safata els locals del centre a franquícies perquè ens obsequïn amb roba íntima, hamburgueses de quelcom que vol imitar la vedella o botigues de mòbils.

Passejant pel centre de la nostra ciutat el paisatge cada cop és més desolador. A Cal Sallent ara hi venen calces i lligacames, a l'antiga Mythos aviat ho sabrem, i a l'antic local on fins fa poc hi havia la botiga XXX, ben aviat ens vendran, en còmodes terminis i amb les màximes facilitats de finançament, receptors de Wi-fi subcutanis imprescindibles per la vida moderna. Quin serà el següent petit negoci que caurà a favor de la ciutat-franquícia?

Fa temps que als EUA, després que diversos adolescents hagin dedicat un matí assolellat d' entre setmana a venjar les seves mancances personals i/o afectives a base de disparar contra companys de classe i professors amb un rifle automàtic, han posat en marxa programes d'armes per joguines, segons els quals si entregues una arma et donen una joguina.
Salvant les distàncies, podríem fer quelcom similar per intentar ajudar el petit comerç i, en especial, les llibreries. Només caldria renunciar a un cubata -combinat en català correcte- setmanal. Amb l'estalvi d'una consumició es pot adquirir un llibre de butxaca, i amb dues copes de menys, tenim a l'abast una edició rústíca com Déu mana. No cauré en la tonteria, difosa per tants pares i mares, de dir que “mentre es llegeixi és igual el què”, però a les llibreries de la nostra ciutat hi ha llibres per tots els públics, des de novel·la lleugereta a grans clàssics, novel·la negra, els russos ben traduïts, històrica de la que enganxa, assaig polític i sociològic, art, etc. Recentment, Quaderns Crema/ Acantilado ha endegat la traducció de l'obra completa de Simenon -altament recomanable-, i si ho demaneu, segur que us poden dur qualsevol títol de la sèrie Carvalho -recomano especialment i enèrgica Los mares del sur i Los pájaros de Bangkok-. Al Celler de Llibres, a la Paideia, a l'Alexandria o al Pati de Llibres els podeu trobar. Ens estalviarem neurones, futurs problemes de fetge i contribuirem a la subsistència del comerç local. Un xollo en tota regla.