Per això hi anem

Hi anirem a dur la veu de l'esquerra transformadora, des de l'assemblearisme i la radicalitat democràtica. Per deixar clar que la voluntat de llibertat d'un poble està per sobre de qualsevol llei, tribunal o constitució obsoleta. Perquè al Parlament hi sobren corbates, bones paraules i cofoisme i hi manca vergonya i -sobretot- dir les coses pel seu nom. Hi anirem per les desenes de desnonats diàriament arreu del país. Pels i les treballadores que fan vaga per defensar els seus llocs de treball. Per dir ben alt que sense sobirania econòmica no hi ha independència. Per defensar, com hem fet sempre, la indestriabilitat entre l'alliberament nacional i l'emancipació social. Per denunciar, sense treva, corrupteles i enriquiments a través de la sanitat pública mentre ens la retallen. Perquè al Parlament no només estigui farcit de professionals de la política. Per dir que la nostra Europa és la dels pobles i els i les treballadores, i no la dels mercats i la troica. Per deixar ben clar que no pagarem el deute per rescatar la banca i que ja n'hi ha prou de fer-nos partícips de les pèrdues i negar-nos els beneficis. Per l'alliberament de gènere. Perquè no és compatible parlar omplin-te la boca de sobirania i llibertat mentre empobreixes la majoria de la població. Per acabar amb la cleptocràcia, el nepotisme i el clientelisme imperants. Perquè no acatem la lletania del “no hi ha alternativa”. Perquè els quedi clar que no permetrem que ens arrabassin drets socials que ens han costat segles de lluita. Perquè per molt edulcorant que hi posem, aquest sistema ve podrit de sèrie. Per dir que els i les catalanes vam dir no a la OTAN quan ens ho van preguntar i ja va sent hora que fotem el camp. Perquè els exèrcits només els volem veure als documentals d'història. Per no tolerar que se salvi cap més banc amb els nostres diners. Per recordar-los sempre que calgui que sabem allò seu del 3%. Perquè no volem espoli fiscal però tampoc volem el seu espoli de classe. Perquè el govern business-friendly sembla que no s'adoni que no anem camí de Massachusetts sinó de Grècia. Perquè fa 40 anys ja dèiem que la transició era una enganyifa i ara tenim ganes de dir “nosaltres ja ho dèiem”. Perquè si volen 5000 firmes, en tindran 20.000, i perquè potser han guanyat moltes batalles però aquí no es rendeix ningú. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.

Com va dir a Molins de Rei el David Fernández, cap de llista per Barcelona de la CUP-Alternativa d'Esquerres, després de decidir que ens presentàvem:

“Si els Països Catalans no tenen llibertat i aquest poble no té justícia, el govern que surti del 25N no tindrà pau”

Ni sí, ni no, ni tot el contrari

Artur I, el salvador

Amb l'hàbil jugada de convocar eleccions autonòmiques més de 2 anys abans del que tocava i aprofitant l'eufòria de la manifestació més massiva de la nostra història, el Molt Honorable ha aconseguit -i no li hem de treure mèrit- desviar l'atenció sobre la dramàtica situació que vivim. Ni les incessants retallades, ni l'opacitat i la corrupció a la sanitat catalana, ni l'inexorable desmantellament del sector públic que CiU i els seus socis del PP estan duent a terme aquí i al país del costat, ni les desenes de desnonaments diaris a casa nostra. Res de tot això sembla tenir massa importància al costat de la gran croada engegada pel cabdill Artur Mas.

El director de campanya de CiU Lluís Corominas, però, posa clàusules al gir sobiranista quan diu que condicionen l'Estat propi al fet d'obtenir una gran majoria a les eleccions. Segurament, Corominas encara ha d'aprendre molt del gran David Madí, aquell que, entre altres perles havia deixat anar que “quan l'esquerra volia dur CiU davant la justícia, el que feia era amagar la seva veritable pulsió: tancar-los a la txeca del carrer Sant Elies com feien els seus correligionaris durant la Guerra Civil”. No obstant això, amb les seves paraules ens mostra de manera clara i diàfana les seves intencions: condicionar les eleccions des de l'inici de manera barroera. Xantatge pur i dur.

Traïdors, intransigents, infantils i divisors

Sempre he pensat que aquest país en el fons és com el camp del Barça: 100.000 persones que, mirant-s'ho des de la grada són dipositàries, cadascuna d'elles, de la veritable i única bona alienació. Tothom sap què cal fer.

I faci el que faci la CUP, tinc la sospita que ens les sentirem de tots colors. Si no hi anem, serem els eterns immadurs i covards, els que no volen ni saben assumir responsabilitats. Si hi anem, estarem dividint el vot independentista, cometent una greu irresponsabilitat en un moment cabdal.

De tots els arguments per defensar la unitat de tots els “independentistes” el més temible és la llei d'Hondt, una llei més o menys igual de sagrada que la Constitució que no et deixa cap altra opció que presentar-te en coalició, encara que per això hagis de renunciar a les teves conviccions i anar de la mà de persones amb posicionaments diametralment oposats als teus. Per curiositat: amb qui volen que pactem? Amb el que s'ofereix a Mas “pel que calgui”? Amb el que va dir que el dia que tinguéssim un Estat el primer que faria seria trucar als EUA per dir-los que aquí tenen una base per fer maniobres?

Unitat Popular

I mentre les cúpules d'alguns partits no es posen d'acord per col·locar els seus a les llistes, uns altres obrim un procés assembleari obert arreu del territori per tal de debatre la conveniència d'anar o no a les eleccions, sobre com fer-ho i què anar-hi a fer. Seguim fent el de sempre: radicalitat democràtica per bastir un projecte que vinculi de manera indestriable la llibertat dels Països Catalans amb la justícia social. Com ho fèiem fa anys mentre molts dels qui ara ens donen lliçons d'unitat deien que la independència no tenia sentit.

Perquè sabem que la dreta, encara que es vesteixi d'independentista, dreta es queda. Perquè notem l'alè de la troika al clatell i veiem com els que ens han de salvar de tots els mals coincideixen plenament amb els seus plantejaments. Perquè ni les presses, ni les cortines de fum ens faran apartar del nostre camí ni renunciar a la nostra idiosincràsia.

Més enllà de si hi anem o no, de si tenim escons o no, democràcia de base, coherència i treball a tots els fronts, construint poder popular.