Llegeixo que Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego
Torres estan intentant aconseguir un acord per tal d'eludir la presó,
consistent en acceptar la seva culpabilitat, tornar els diners i
pagar una mica més de 3 milions d'euros per reparar el dany que han
causat en l'erari públic.
Penso
que, evidentment, per molt que ho tornin tot i paguin una quantitat
important,
si
el gendre del rei no va a la presó serà un autèntic escàndol.
Però, és clar, no em sorprèn.
Al
contrari del que molts pensen, a l'Estat Espanyol la fiesta
nacional
no consisteix en marejar un brau fins a matar-lo, ni en ingerir
hectolitres de sangria mentre s'escolta flamenc. La fiesta
nacional
consisteix en apropiar-se indegudament, d'amagat i amb engany, d'allò
que és propietat d'altri. Robar, vaja. Robar pertot i -sobretot-
fer-ho amb naturalitat. Si -sempre pot passar- t'enganxen, cara ben
alta, naturalitat, negar les acusacions i llestos. I si les proves
són tan evidents que fa vergonya, s'admet el petit desfalc, es
demana perdó i poca cosa més. Evasió fiscal, malversació, fraus
diversos o estafa són algunes de les modalitats d'aquest
entreteniment tan practicat.
D'exemples
en tenim per triar i remenar, però em quedo amb els meus dos
preferits: El primer és el de Mario Conde, condemnat a finals dels
90 per apropiar-se indegudament de 600 milions de pessetes i falsejar
documentació mercantil. No només va passar molt poc temps a presó,
sinó que quan va sortir es va presentar a les eleccions generals i
es va dedicar a escriure llibres sobre la seva experiència a la
trena. El títol de l'últim que ha escrit és De
aquí se sale.
I
el segon, el dels càrrecs del govern balear del PP a l'època de
Jaume Matas, que fa uns anys van anar a Moscou per feina i van
alleugerir tensions al Club Rasputin pagant amb la visa de la
Conselleria de Turisme. Entranyable. A
dios rogando y con el mazo dando
Iñaki
Urdangarin és un home de sort, perquè al bressol de l'art de
xoriçar no passa res quan fots mà a la caixa, sempre i quan -això
si que és condició sine
qua non-
tinguis diners. Si en comptes de ser una persona respectable com el
gendre del rei, ets un mort de gana o una prostituta subsahariana que
treballa a la Rambla, el pes de la llei caurà sobre teu
implacablement.
Els
impostors
I avui Rodrigo Rato deu estar tranquil·lament a casa
seva fotent-se un whisky sense gel enfotent-se de tots nosaltres per
com ens l'ha colat. El ministre d'economia triomfador que en realitat
l'únic que feia era aprofitar la bombolla immobiliària i els diners
de les privatitzacions. El llumenera que dirigia l'FMI i ni tan sols
va albirar la crisi. El que dirigeix Bankia i marxa per potes un dia
abans que s'anuncii el desastre i el rescat amb diner públic. Només
ha faltat que digui que no marxa perquè la cosa vagi malament sinó
per temes personals.
I sabeu què? A aquest tampoc li passarà res. Com no
els passa res als directius de grans multinacionals quan enfonsen
l'empresa i marxen amb indemnitzacions vergonyants.
I els pringats
Ves per on, però, hi ha gent que si que acaba a la
presó. I avui el meu record va per tots els presos polítics i per
dos casos concrets: Arnaldo Otegi i Laura Gómez, secretària
d'organització local de la CGT a Barcelona. Al primer li han
confirmat la condemna i passarà 4 anys més a presó. A la segona,
la van anar a buscar els Mossos a casa i fa 3 setmanes que la tenen
tancada per haver fet una teatralització davant la Borsa de
Barcelona en què es van cremar unes caixes amb papers a dins.
El seu delicte és molt i molt clar: No callar i lluitar
contra les injustícies del sistema. Delicte que a l'Estat Espanyol
sí que fa que vagis a la presó.