diumenge, 13 de maig del 2012

Xoriços, impostors i pringats


Llegeixo que Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego Torres estan intentant aconseguir un acord per tal d'eludir la presó, consistent en acceptar la seva culpabilitat, tornar els diners i pagar una mica més de 3 milions d'euros per reparar el dany que han causat en l'erari públic.
Penso que, evidentment, per molt que ho tornin tot i paguin una quantitat important, si el gendre del rei no va a la presó serà un autèntic escàndol. Però, és clar, no em sorprèn.
Al contrari del que molts pensen, a l'Estat Espanyol la fiesta nacional no consisteix en marejar un brau fins a matar-lo, ni en ingerir hectolitres de sangria mentre s'escolta flamenc. La fiesta nacional consisteix en apropiar-se indegudament, d'amagat i amb engany, d'allò que és propietat d'altri. Robar, vaja. Robar pertot i -sobretot- fer-ho amb naturalitat. Si -sempre pot passar- t'enganxen, cara ben alta, naturalitat, negar les acusacions i llestos. I si les proves són tan evidents que fa vergonya, s'admet el petit desfalc, es demana perdó i poca cosa més. Evasió fiscal, malversació, fraus diversos o estafa són algunes de les modalitats d'aquest entreteniment tan practicat.
D'exemples en tenim per triar i remenar, però em quedo amb els meus dos preferits: El primer és el de Mario Conde, condemnat a finals dels 90 per apropiar-se indegudament de 600 milions de pessetes i falsejar documentació mercantil. No només va passar molt poc temps a presó, sinó que quan va sortir es va presentar a les eleccions generals i es va dedicar a escriure llibres sobre la seva experiència a la trena. El títol de l'últim que ha escrit és De aquí se sale.
I el segon, el dels càrrecs del govern balear del PP a l'època de Jaume Matas, que fa uns anys van anar a Moscou per feina i van alleugerir tensions al Club Rasputin pagant amb la visa de la Conselleria de Turisme. Entranyable. A dios rogando y con el mazo dando

Iñaki Urdangarin és un home de sort, perquè al bressol de l'art de xoriçar no passa res quan fots mà a la caixa, sempre i quan -això si que és condició sine qua non- tinguis diners. Si en comptes de ser una persona respectable com el gendre del rei, ets un mort de gana o una prostituta subsahariana que treballa a la Rambla, el pes de la llei caurà sobre teu implacablement.

Els impostors
I avui Rodrigo Rato deu estar tranquil·lament a casa seva fotent-se un whisky sense gel enfotent-se de tots nosaltres per com ens l'ha colat. El ministre d'economia triomfador que en realitat l'únic que feia era aprofitar la bombolla immobiliària i els diners de les privatitzacions. El llumenera que dirigia l'FMI i ni tan sols va albirar la crisi. El que dirigeix Bankia i marxa per potes un dia abans que s'anuncii el desastre i el rescat amb diner públic. Només ha faltat que digui que no marxa perquè la cosa vagi malament sinó per temes personals.
I sabeu què? A aquest tampoc li passarà res. Com no els passa res als directius de grans multinacionals quan enfonsen l'empresa i marxen amb indemnitzacions vergonyants.

I els pringats
Ves per on, però, hi ha gent que si que acaba a la presó. I avui el meu record va per tots els presos polítics i per dos casos concrets: Arnaldo Otegi i Laura Gómez, secretària d'organització local de la CGT a Barcelona. Al primer li han confirmat la condemna i passarà 4 anys més a presó. A la segona, la van anar a buscar els Mossos a casa i fa 3 setmanes que la tenen tancada per haver fet una teatralització davant la Borsa de Barcelona en què es van cremar unes caixes amb papers a dins.
El seu delicte és molt i molt clar: No callar i lluitar contra les injustícies del sistema. Delicte que a l'Estat Espanyol sí que fa que vagis a la presó.