diumenge, 29 d’abril del 2012

Ja ho deia La Polla Records


El grup basc La Polla Records deia, ja fa uns anyets en un dels seus poemes musicats, que “delinqüència és tot allò que fa perillar el seu txollo”. Canviem la paraula delinqüència per violència i ja tenim la millor definició de totes les que aquests mesos de llarg i unívoc debat en tertúlies i diaris han intentat establir.
Els que governen, aquí i al país del costat, creuen que la violència és, únicament i exclusiva, tot allò que fa perillar l'status quo, com ho demostra la nova i flamant pàgina web en què els Mossos demanen ajuda i “col·laboració ciutadana” per tal d'identificar els causants de la violència urbana. Mirant el símptoma i no el problema real -un profund malestar social fruit de la profunda crisi que vivim- ni es plantegen atacar l'origen i dediquen tots els seus esforços -i els nostres calers, sigui dit de pas- a reprimir aquells que no combreguen amb el discurs del “no hi ha alternatives” i “tots som al mateix vaixell i hem de col·laborar”. El ministre de l'Interior del govern dels millors, Felip Puig, no se n'amaga: Vol que “tinguem por al sistema” i avança, sense provocar en els nostres rostres el més mínim gest de sorpresa: “aniré més enllà de la llei”. Amenaça també als intel·lectuals, acadèmics i periodistes que, amb la seva ploma enverinada, han esdevingut còmplices d'aquesta orgia de violència que viuen els nostres carrers.

Però perquè els periodistes no diguin que parlem de temes que no interessen als i les santcugatenques, parlarem de la vessant local de la cacera de bruixes. Fa un mes, el portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, enviava a tots els grups polítics i mitjans locals un correu electrònic amb el títol “Articulos de opinión: violència política”. En aquest, s'enllaçaven tres columnes: Una de l'Aina Serra al TotSantCugat, una del Victor Alexandre a Cugat.cat i una de meva en aquest mateix portal. Segons Carreras, aquests escrits anaven més enllà de la llibertat d'expressió i alguns fins i tot entraven en el terreny penal, pel qual recomanava al govern municipal que consultés amb un especialista. Segons el demòcrata Carreras, les nostres afirmacions, que “inciden particularmente en los sectores mas intelectualmente débiles de nuestra población” poden provocar en un futur proper fenòmens indesitjables de violència. Ells, evidentment, no tenen cap responsabilitat en res del què està passant.

Dugui la bandera que dugui, la dreta fa el mateix a tot arreu. I ara que ens trobem en una crisi social d'abast incalculable, es dedica a fer de vigilant de la minoria que ostenta els privilegis. Gasos lacrimògens, pilotes de goma, enduriments penals i vulneracions de drets essencials. Com Franco la setmana abans de visitar Barcelona, abans del Primer de Maig i de la cimera del Banc Central Europeu es deté i s'empresona a activistes socials de manera injustificable jurídicament. Això si, amb molta corbata, molt bona educació i amb un somriure democràtic d'orella a orella.

I com que he començat amb una citació, clouré la columna amb una altra de brutal actualitat tot i ser escrita fa més de 80 anys. És de Bertold Brecht.

Hi ha moltes maneres de matar.
Poden enfonsar-te un ganivet al ventre.
Negar-te el pa.
No curar-te quan estàs malalt.
Entaforar-te en un habitatge penós.
Empènyer-te al suïcidi.
Torturar-te fins la mort mitjançant el treball.
Dur-te a la guerra, etc
Només algunes d'aquestes coses estan prohibides en aquest estat.”

I em permeto afegir: I als nostres governants el que més els preocupa són uns quants contenidors cremats.

dijous, 26 d’abril del 2012

Fins quan?


Aldaia, Atenes, Bucarest
Fa 15 dies els bombers d'Aldaia (País Valencià), alertats per un veí que feia dies que notava una olor especialment desagradable provinent del pis del costat, descobrien una dona que feia prop de 2 mesos que era morta. El seu fill de 22 anys, que vivia al mateix pis, no havia notificat la seva mort perquè depenia de la pensió de 600 euros per subsistir. Abans que morís, la seva mare i ell vivien de la pensió i la mendicitat.
Una setmana més tard, un jubilat grec de 77 anys es va suïcidar d'un tret al cap davant del parlament mentre cridava que no volia deixar deutes als seus fills. En una nota que va deixar escrita, deia que l'actual govern no li deixava cap altra opció que buscar el menjar a les escombraries. La pensió que durant 35 anys havia pagat s'havia esfumat entre plans d'ajust, retallades i rescats de la troica, i ara no veia cap altra sortida que treure's la vida.
I fa una mica més d'un any, un home de 41 anys es llençava al buit des de la part més alta del parlament romanès cridant “heu tret el pa als meus fills!”. Electricista de 41 anys amb dos fills, un d'ells autista, havia perdut l'ajuda que rebia per tenir cura del seu fill, i no per casualitat. El 2009 el govern romanès havia accedit a un crèdit internacional de 20.000 milions d'euros. Les condicions imposades per l'FMI eren les de sempre: reducció de salaris públics, retallada i eliminació d'ajuts socials, etc.

Rescat
I els últims dies es parla molt d'un possible rescat a l'Estat Espanyol. I li diuen així perquè cal posar nom a les coses, perquè anomenar rescat al que fan els nois de l'FMI i el BCE és com quan els EUA van batejar la invasió d'Afganistan amb els noms de Justícia Infinita i Llibertat duradora.
Quan la troica assumeixi el poder, s'ha acabat el bròquil. Els governs electes ja no serviran per res, i un grup de funcionaris europeus decidiran què podem fer i què no. El Parlament haurà d'aprovar sí o també les condicions que ens imposaran per tal de rebre els diners promesos: Privatitzar-ho tot (si és que encara queda res per privatitzar), acomiadar entre una cinquena i una quarta part del funcionariat, i liberalitzar encara més el mercat laboral, entre d'altres. Si avui la situació a casa nostra ja és insostenible, amb un atur juvenil que supera tots els límits, amb desenes de desnonaments diaris i amb una progressiva precarització de les vides de la majoria, després d'un hipotètic rescat semblarà que hagin passat les tropes d'Atila l'hun: ni les males herbes tindran esma per créixer.

Això és el sistema
El sistema s'esforça a diari per deixar palesa la seva inviabilitat i ho aconsegueix amb escreix. Res de fracàs ni de crisi econòmica temporal: el sistema ÉS això. El sistema és Aldaia, Atenes i Bucarest. I fins que no ho tinguem clar i ens arremanguem per construir quelcom nou, els pedaços que anem posant a aquest sistema pervers des de l'origen només faran que agreujar la situació.