I tu, què has fet pels teus drets?

Carreres de lletres

A part de poder afrontar les partides del Trivial Pursuit amb solvència, estudiar carreres inútils per la societat com Polítiques i Història, permet saber certes coses.

Coses com el fet que Espartac -més conegut com Kirk Douglas- no va abandonar l'esclavisme ni les lluites de gladiadors per la bondat dels seus amos. Que sense guillotines i canonades potser encara seriem a l'antic règim i que la mateixa tarda d'haver passat per la vicaria, vindria el noble de torn a endur-se el nostre company o companya per tal d'exercir el seu legítim dret de cuixa. Que sense les barricades i les llambordes potser les condicions de vida dels i les treballadores serien les del segle XIX. Que la jornada de 8 hores (ara ja paper mullat) va costar moltes morts i moltes vagues. Que l'Estat del Benestar no va ser conseqüència de la “democràcia” sinó de la por a l'avenç del comunisme entre les classes populars dels països occidentals. Que Ben Bella i Ho Chi Minh, a més a més de bones paraules, van haver d'emprar una certa dosi de plom per convèncer als francesos que aturessin  l'opressió i l'explotació a què els sotmetien. Que aquells que ostenten els privilegis mai, mai, mai hi renuncien sense oferir resistència, i que només lluitant contra les injustícies avança la història.

 

Plantejaments decimonònics

I al ple municipal parlem de la reforma laboral i se'ns titlla de simplistes, reduccionistes i ancorats en el passat. Precisament és això el que volem evitar amb aquesta vaga i totes les que vindran: Que ens retallin el que ha costat segles de lluita i evitar retrocedir dècades pel que fa a drets socials i laborals. Plantejaments decimonònics? Decimonòniques les noves condicions que pretenen imposar-nos.

Evidentment, els autèntics piquets, els que mai fan vaga i 7 dies a la setmana ens bombardegen des de ràdios i televisions, ens intentaran convèncer de la irresponsabilitat que suposen les mobilitzacions i els seus nefastos efectes sobre l'economia. Elogiaran els treballadors que vencen la violenta coacció dels sindicalistes i van, alegrement i decidida, al seu lloc de treball. Com que vivim en una democràcia, un estat de dret i bla bla bla, molts es creuran molt lliures per obrir la seva botiga o anar a treballar pel bé de tots i de l'economia en general.

Un dubte, però:

Quan d'aquí a 20 o 30 anys els nostres fills ens preguntin com és que es pot acomiadar lliurement,  com és que ens jubilem als 70 anys, com és que els sous no han parat de baixar i l'educació i la sanitat públiques van ser desmantellades per beneficiar el sector privat, com és que per molt que estudiïn no tenen futur o si és normal que l'atur sigui del 50% , què els direm? Encara més: Què respondrem quan ens preguntin on érem i què fèiem quan passava tot això?

El 29m tots i totes a la vaga general!

Límits sobrepassats

Com sempre que hi ha aldarulls, s'han encès totes les alarmes. Línies vermelles, els 4 brètols de sempre que no tenen res a veure amb els manifestants, etc. Després de la vaga d'estudiants de la setmana passada, convocada per rebutjar les retallades en educació, la progressiva privatització i externalització de serveis, el tancament de biblioteques, la reducció de plantilla o l'augment de les taxes, entre d'altres, el president Mas ha dit que “els límits s'estan sobrepassant” i ha fet una crida a la “reflexió general”

No sé ben bé a quins límits es refereix el Molt Honorable. Potser als milers de milions d'euros que un grapat d'il·lustríssims catalans tenen en paradisos fiscals? A que un de cada cinc catalans es trobi sota el llindar de la pobresa? Que hi hagi un 50% d'atur juvenil? Que qui decideix què podem i què no podem fer sigui el triumvirat BCE-FMI-Comissió Europea? A les més de 30 famílies catalanes desnonades cada dia? Al fet que després d'anys en què banquers, constructores i especuladors s'han fet d'or ara tots siguem responsables de la crisi i ens hàgim d'estrènyer el cinturó? A que molta gent pateixi i destini gran part del sou a pagar un dret bàsic com l'habitatge? A la reforma laboral que permetrà fer contractes de prova d'un any i acomiadar sense justificació ni indemnització? Que el nostre teixit industrial desaparegui perquè les multinacionals deslocalitzen a la recerca d'on explotar més i millor? Al fet que ser mileurista ja sigui una utopia per la majoria? Que xoriços com Millet i Montull encara siguin al carrer? A la no necessitat d'aprovació dels ERO per part d'una autoritat laboral? A que ens estiguin convertint la Universitat pública en un supermercat? A que estiguem treballant acceleradament per convertir la sanitat pública en una còpia de l'americana, on qui no té diners mor als passadissos dels hospitals?

Evidentment que s'han sobrepassat els límits. Fa molt de temps i no pas per una mica de mobiliari urbà malmès ni per 4 pedres. Qui ha traspassat els límits és qui ha establert unes regles del joc on sempre guanyen els mateixos i on es precaritza la majoria per tal que uns quants visquin en la opulència. El que és estrany, amb la manca de futur i perspectives que s'entreveu i la violència estructural que patim a diari, és que no seguim l'exemple de Grècia i responguem al carrer dia si dia també. Això demostraria, almenys, que tenim sang a les venes i que no som xais fent cua tot esperant torn a l'escorxador.