divendres, 28 de desembre del 2012

El braç o la cama?

En altres assumptes no, però segurament arribaríem ràpidament a un consens al voltant d'una qüestió: tant la cama com el braç són dues extremitats del tot imprescindibles i el més desitjable seria intentar evitar qualsevol tipus d'amputació, com a mínim pre-mortem. Però, què preferiríem que ens tallessin si l'elecció fos ineludible?
Una pregunta similar és la que hem de respondre a l'hora de debatre els pressupostos, a Sant Cugat, al Parlament de la Ciutadella i al Congrés dels diputats. Què volem retallar: sanitat o educació? agents socials i entitats o sous dels treballadors públics? ajudes al comerç local o partida destinada al museu? L'elecció, ja de per sí incòmode, encara esdevé més perversa quan la resposta no implica que l'any que ve no ens tornin a plantejar la pregunta. Vaja, que sacrificant el braç no en tenim prou i l'any que ve ens tornaran a fer decidir entre les extremitats restants. Un carreró sense sortida en tota regla.
De ben poc ens serviran, doncs, els successius debats sobre què cal retallar. Cal plantejar solucions i abandonar debats estèrils que en res contribuiran a la resolució de tot plegat. A Sant Cugat, o replantegem el model de ciutat (un model car i insostenible edificat durant anys d'ingressos extraordinaris que ja no tornarem a tenir) o augmentem dràsticament els ingressos accentuant la progressivitat fiscal. O una cosa o l'altra, però el que no podem acceptar és que per mantenir el model, per exemple, s'empitjorin les condicions laborals dels treballadors públics mentre no es planteja la racionalització d'una estructura organitzativa duplicada, on model gerencial i polític se solapen amb un cost gens menyspreable.
I a nivell nacional, oblidar-nos també dels pedaços: Impost de successions, de dipòsits bancaris, a les nuclears, patrimoni, transmissions, grans superfícies, etc, aportaran 1000 milions d'euros en el millor del casos, mentre el nou paquet de retallades del govern del “nohihaalternativa” i “l'austeritatésculpad'Espanya” no baixa dels 4000. Què fer, doncs? Anem debatent periòdicament sobre el braç o la cama o posem fil a l'agulla?
 Cal endegar seriosament el debat sobre el pagament del deute. Fer-ne una auditoria exhaustiva i negar-nos a acceptar el que paguem com a conseqüència de l'assumpció del deute privat. Declarar-lo nul i negar-nos a regalar ni un cèntim públic més als interessos financers.
En cas contrari, ja podem anar fent jocs de mans, maquillant números, però el dia que no ens quedin ni braços ni cames, què carai pensem fer?
En tot cas, mentrestant podem anar fent veure que no ens n'adonem, seguir empobrint a la majoria de la població i entretenir-nos discutint sobre si al Parlament s'hi ha d'anar amb corbata i altres collonades, eh senyora de Gispert?

divendres, 14 de desembre del 2012

Nunca fue la nuestra lengua de imposición

El dia de Sant Jordi de 2001, a l'entrega dels premis Cervantes, el rei Joan Carles -aquell que de tant en tant agafa l'escopeta i caça elefants o osos borratxos- va dir, textualment: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.
Aquelles paraules, que mostraven l'alarmant ignorància del monarca i del llumenera que li havia escrit el discurs, van motivar que la llavors ministra d'educació i cultura Pilar del Castillo digués que “Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con qué intesidad”. I tan tranquil·la va tornar a la seva tasca educativa.

Les declaracions de monarques i ministres, però, tan sols eren el símptoma. El símptoma d'un corrent de pensament que reinterpreta la història i qüestiona o nega categòricament la imposició de la llengua castellana al llarg de la història. Aquesta negació, que no és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària i la seva claca mediàtica, legitima la imposició lingüística soferta a casa nostra i esdevé el punt de partida per la construcció d'un determinat discurs: el que denuncia la imposició del català i la persecució de la llengua castellana. Discrus que arriba al clímax de la falsedat quan tenen la poca vergonya d'afirmar que a Catalunya s'està fent “el mateix que feia el franquisme però a l'inrevés”.

Aquest dilluns el ministre Wert presentava un esborrany de llei d'educació que torna a atacar la immersió lingüística i pretén relegar el català a 4ª llengua a l'ensenyament primari i secundari i permetre que els alumnes puguin obtenir el títol d'ESO o batxillerat sense acreditar-ne el coneixement suficient. Com a cirereta a les novetats que volen convertir el català en una llengua residual a l'escola, proposa que els pares puguin dur els fills a centres privats “per raó de llengua vehicular” i que l'administració assumeixi el cost.

Les propostes de Wert però, que fa un parell de mesos va posar les cartes damunt de la taula al dir que tenia la intenció d'espanyolitzar els alumnes catalans, tan sols són el darrer episodi de més de 3 segles en què s'ha intentat imposar el castellà perseguint, arraconant o prohibint el català. Primer a l'administració de justícia amb els Decrets de Nova Planta, més tard a tots els nivells de l'ensenyament amb la Reial Cèdula d'Aranjuez de 1768. Abans d'arribar al segle XX, el català havia quedat exclòs del teatre (1801), els llibres de comptabilitat (1772), dels epitafis (1838), a les escriptures notarials (1862), als noms dels carrers i a tot tipus de rètols (1869) i al registre civil (1870). El 1896, fins i tot va ser prohibit en les converses telefòniques.
Ja ben entrat el segle XX, Primo de Rivera seguiria amb la feina i perseguiria la llengua a àmbits tan diversos com l'etiquetatge i prospectes de productes farmacèutics, els anuncis a les capses de llumins o els fulls parroquials. Però el punt culminant de la persecució legal del català arribaria amb el franquisme, on va tenir lloc un autèntic intent de lingüicidi i genocidi cultural contra el nostre poble. En el seu afany per acabar amb tot símbol d'identitat col·lectiva, el català va ser forçat a desaparèixer de tots els àmbits: se'n va prohibir l'ús públic, als llibres escolars, a la retolació dels comerços i carrers, als anuncis, a les actes d'associacions i a qualsevol document escrit, etc. Fins i tot van ser invalidades actes de naixement, defuncions, i matrimoni per estar escrites en català.

Però no ho van aconseguir. Ni amb decrets, fusells i bombes. I avui la nostra llengua segueix viva de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, malgrat Borbons, Francos, Zaplanas, Bauzas, Werts i tots els que vinguin. I que tinguin clar que si després de 300 anys no ho han aconseguit, tampoc ho faran ara.

Ho volem tot

Dimecres al Teatre de la Unió, davant de 150 persones, un dels oradors de l'acte de la CUP citava un cèlebre científic que deia: “Si busquem resultats diferents no podem fer el mateix sempre”. Malgrat aquesta evidència, és molt probable que gran part dels i les catalanes aquest diumenge tornin a fer el que sempre han fet: Votar els de sempre, els que ens han dut fins aquí.
No em refereixo només a la dreta que mana aquí i allà aplicant implacablement el receptari de la dama de ferro. D'esquerra a dreta de l'hemicicle, les forces polítiques del Parlament porten dècades gestionant l'autonomisme i posant pedaços més o menys reeixits a un sistema polític i econòmic inviable. Uns fent-nos creure que és el millor dels sistemes possibles i altres assumint-lo com a mal menor i intentant edulcorar-lo. Per acció o per omissió, tots -absolutament tots- han acceptat les regles del joc.

Alternativa?
Quina alternativa poden plantejar les “esquerres” que seuen al Parlament? Quina capacitat de transformar res tenen si estan endeutades milionàriament amb els bancs? Quines esquerres? Les que han aprovat reformes laborals i han iniciat les retallades? Les que ocupaven consells d'administració de les caixes i van tolerar la bombolla especulativa i esperonar la privatització de serveis públics? Les que ens van imposar Bolonya i quan vam sortir al carrer per dir que no volíem que convertissin la universitat en un supermercat ens van convèncer a cops de porra? Les que només surten al carrer quan estan a l'oposició? Les que conviuen alegrement amb la tupinada dels blocs electorals als mitjans però quan fan un debat a 3 posen el crit al cel? Les que s'han convertit en empreses que reparteixen càrrecs i escalfen cadires a diputacions, consells comarcals i altres organismes?
Assimilades per les institucions i sense contacte real amb el carrer, absorbides per les dinàmiques d'un sistema polític viciat i acomodades i convertides en classe política, no representen cap alternativa.

I és que de res serveix posar a règim a la bèstia ni posar-hi quatre pedaços. Això no funciona i a la CUP hem decidit fer una esmena a la totalitat a una estafa que ens nega el futur. Volem la independència des de fa 40 anys, independentment de modes i enquestes. Tenim molt clar que sense sobirania econòmica no hi ha independència i que de res haurà servit tot plegat si la capital es trasllada de Madrid a Berlín. No volem pagar un deute il·legítim perquè a qui pertoca pagar els plats trencats és als bancs que l'han generat, i creiem que recursos imprescindibles com l'aigua i l'energia han de ser patrimoni de tots.

Som diferents pel què pensem, però també per com ho fem. Perquè no demanem crèdits als bancs i ens autogestionem. Perquè hem limitat els sous i els mandats dels futurs parlamentaris i ens hem prohibit la duplicitat de càrrecs. Perquè creiem que fer política és defensar interessos col·lectius i no viure d'aquests.
I tot això no són paraules maques, retòrica buida o 4 eslògans ben trobats. És el que fem als pobles i ciutats on tenim representació o governem. Perquè mentre ens privatitzen Aigües Ter-Llobregat, als municipis en què governem municipalitzem l'aigua. Perquè fem consultes populars per decidir sobre urbanisme i organitzem trobades veïnals per tractar qüestions tan importants com el pressupost. Perquè lluitem per destapar l'amiguisme i la corrupció. Perquè denunciem l'especulació i elaborem reglaments de pisos buits per fomentar el lloguer social. Perquè ens tanquem als ajuntaments per denunciar el segrest de la democràcia i el xantatge dels bancs.

Diumenge cal posar un peu al Parlament per dur-hi aquesta veu. I dilluns seguirem, com sempre, a tots els fronts. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.


diumenge, 4 de novembre del 2012

El Mas style

Amb la solvència a què ens tenen acostumats, Queco Novell, Bruno Oro i companyia fan, en un vídeo que a aquestes alçades ja han vist tots els catalans d'ambdós hemisferis, una divertida paròdia d'una cançó coreana que demostra que no és només la societat occidental la que està en franca decadència. El Molt Honorable President (d'ara en endavant MHP) invoca la majoria absoluta per tenir màniga ampla per retallar amb tranquil·litat i il·lusió, i així enfilar el camí cap a Ítaca i l'estat propi. El vídeo ens arrenca un -o més d'un- somriure, però quan passats cinc minuts copsem la magnitud de la tragèdia que s'albira, un calfred ens recorre l'espinada de dalt a baix. Perquè darrera del vídeo hi ha la pura realitat: se'ns presenta, per terra, mar i aire, que cal votar l'MHP, no llençar el vot ni dividir esforços. Apel·len a la responsabilitat i a la lleialtat. A que li fem confiança i possibilitem una àmplia majoria perquè pugui fer i desfer al seu antull.
Tampoc cessen en l'esforç d'identificar Convergència amb Catalunya, ja ho deia la Ferrussola poc després de perdre el títol de primera dama amb l'arribada del primer tripartit: “Ens han entrat lladres a casa!”

I és que el Mas Style no té res a veure amb uns quants humoristes en estat de gràcia fent bots per Barcelona pel gaudi dels i les catalanes mentre els graven. El Mas Style és vendre l'Estatut amb nocturnitat i traïdoria, és votar a favor de la llei de partits que ha impedit el sufragi a centenars de milers de ciutadans del País Basc. És donar les culpes sense aturador al dèficit fiscal i passar-se la qüestió del frau fiscal per allà on l'esquena perd el seu nom. El Mas Style és el conseller Mena encoratjant-nos a agafar el primer vol i anar a Londres a fer cafès. El conseller Felip Puig dient que si cal anirà més enllà de la llei, fent servir per primer cop gasos contra la població i gastant-se mig milió d'euros en mossos per la cimera del BCE quan suposadament no hi ha un duro a la caixa. És dissimular quan es denuncia la corrupció a la sanitat catalana i tapar la boca a la gent de Cafè amb llet. És posar de número 4 a les llistes de Girona Xavier Crespo, investigat per la Sindicatura de Comptes, mentre es retallen centenars de milions en educació, salut i benestar social. És eliminar l'impost de successions o votar a favor d'una reforma laboral que evoca temps pretèrits i que ja compta milers de treballadors i treballadores entre les seves víctimes. El Mas Style és la llagrimeta culpant Madrid de les retallades i votant a favor d'aquestes al Congrés.

Aquest és el vertader Mas Style. Després la gent se'n fotrà dels gallecs i valencians que segueixen votant el PP. Si li fem cas i li donem la majoria absoluta, sense cap mena de dubte, ens les empassarem doblegades. Els que els votaran i els que no.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Per això hi anem

Hi anirem a dur la veu de l'esquerra transformadora, des de l'assemblearisme i la radicalitat democràtica. Per deixar clar que la voluntat de llibertat d'un poble està per sobre de qualsevol llei, tribunal o constitució obsoleta. Perquè al Parlament hi sobren corbates, bones paraules i cofoisme i hi manca vergonya i -sobretot- dir les coses pel seu nom. Hi anirem per les desenes de desnonats diàriament arreu del país. Pels i les treballadores que fan vaga per defensar els seus llocs de treball. Per dir ben alt que sense sobirania econòmica no hi ha independència. Per defensar, com hem fet sempre, la indestriabilitat entre l'alliberament nacional i l'emancipació social. Per denunciar, sense treva, corrupteles i enriquiments a través de la sanitat pública mentre ens la retallen. Perquè al Parlament no només estigui farcit de professionals de la política. Per dir que la nostra Europa és la dels pobles i els i les treballadores, i no la dels mercats i la troica. Per deixar ben clar que no pagarem el deute per rescatar la banca i que ja n'hi ha prou de fer-nos partícips de les pèrdues i negar-nos els beneficis. Per l'alliberament de gènere. Perquè no és compatible parlar omplin-te la boca de sobirania i llibertat mentre empobreixes la majoria de la població. Per acabar amb la cleptocràcia, el nepotisme i el clientelisme imperants. Perquè no acatem la lletania del “no hi ha alternativa”. Perquè els quedi clar que no permetrem que ens arrabassin drets socials que ens han costat segles de lluita. Perquè per molt edulcorant que hi posem, aquest sistema ve podrit de sèrie. Per dir que els i les catalanes vam dir no a la OTAN quan ens ho van preguntar i ja va sent hora que fotem el camp. Perquè els exèrcits només els volem veure als documentals d'història. Per no tolerar que se salvi cap més banc amb els nostres diners. Per recordar-los sempre que calgui que sabem allò seu del 3%. Perquè no volem espoli fiscal però tampoc volem el seu espoli de classe. Perquè el govern business-friendly sembla que no s'adoni que no anem camí de Massachusetts sinó de Grècia. Perquè fa 40 anys ja dèiem que la transició era una enganyifa i ara tenim ganes de dir “nosaltres ja ho dèiem”. Perquè si volen 5000 firmes, en tindran 20.000, i perquè potser han guanyat moltes batalles però aquí no es rendeix ningú. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.

Com va dir a Molins de Rei el David Fernández, cap de llista per Barcelona de la CUP-Alternativa d'Esquerres, després de decidir que ens presentàvem:
“Si els Països Catalans no tenen llibertat i aquest poble no té justícia, el govern que surti del 25N no tindrà pau”

divendres, 5 d’octubre del 2012

Ni sí, ni no, ni tot el contrari

Artur I, el salvador
Amb l'hàbil jugada de convocar eleccions autonòmiques més de 2 anys abans del que tocava i aprofitant l'eufòria de la manifestació més massiva de la nostra història, el Molt Honorable ha aconseguit -i no li hem de treure mèrit- desviar l'atenció sobre la dramàtica situació que vivim. Ni les incessants retallades, ni l'opacitat i la corrupció a la sanitat catalana, ni l'inexorable desmantellament del sector públic que CiU i els seus socis del PP estan duent a terme aquí i al país del costat, ni les desenes de desnonaments diaris a casa nostra. Res de tot això sembla tenir massa importància al costat de la gran croada engegada pel cabdill Artur Mas.

El director de campanya de CiU Lluís Corominas, però, posa clàusules al gir sobiranista quan diu que condicionen l'Estat propi al fet d'obtenir una gran majoria a les eleccions. Segurament, Corominas encara ha d'aprendre molt del gran David Madí, aquell que, entre altres perles havia deixat anar que “quan l'esquerra volia dur CiU davant la justícia, el que feia era amagar la seva veritable pulsió: tancar-los a la txeca del carrer Sant Elies com feien els seus correligionaris durant la Guerra Civil”. No obstant això, amb les seves paraules ens mostra de manera clara i diàfana les seves intencions: condicionar les eleccions des de l'inici de manera barroera. Xantatge pur i dur.

Traïdors, intransigents, infantils i divisors
Sempre he pensat que aquest país en el fons és com el camp del Barça: 100.000 persones que, mirant-s'ho des de la grada són dipositàries, cadascuna d'elles, de la veritable i única bona alienació. Tothom sap què cal fer.
I faci el que faci la CUP, tinc la sospita que ens les sentirem de tots colors. Si no hi anem, serem els eterns immadurs i covards, els que no volen ni saben assumir responsabilitats. Si hi anem, estarem dividint el vot independentista, cometent una greu irresponsabilitat en un moment cabdal.
De tots els arguments per defensar la unitat de tots els “independentistes” el més temible és la llei d'Hondt, una llei més o menys igual de sagrada que la Constitució que no et deixa cap altra opció que presentar-te en coalició, encara que per això hagis de renunciar a les teves conviccions i anar de la mà de persones amb posicionaments diametralment oposats als teus. Per curiositat: amb qui volen que pactem? Amb el que s'ofereix a Mas “pel que calgui”? Amb el que va dir que el dia que tinguéssim un Estat el primer que faria seria trucar als EUA per dir-los que aquí tenen una base per fer maniobres?

Unitat Popular
I mentre les cúpules d'alguns partits no es posen d'acord per col·locar els seus a les llistes, uns altres obrim un procés assembleari obert arreu del territori per tal de debatre la conveniència d'anar o no a les eleccions, sobre com fer-ho i què anar-hi a fer. Seguim fent el de sempre: radicalitat democràtica per bastir un projecte que vinculi de manera indestriable la llibertat dels Països Catalans amb la justícia social. Com ho fèiem fa anys mentre molts dels qui ara ens donen lliçons d'unitat deien que la independència no tenia sentit.
Perquè sabem que la dreta, encara que es vesteixi d'independentista, dreta es queda. Perquè notem l'alè de la troika al clatell i veiem com els que ens han de salvar de tots els mals coincideixen plenament amb els seus plantejaments. Perquè ni les presses, ni les cortines de fum ens faran apartar del nostre camí ni renunciar a la nostra idiosincràsia.
Més enllà de si hi anem o no, de si tenim escons o no, democràcia de base, coherència i treball a tots els fronts, construint poder popular.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Els cops d'estat es fan a l'estiu

Al juliol, com agrada a la dreta ibèrica, i en divendres, com dicten les normes del nou govern, té lloc el cop d'estat. S'ha de reconèixer que han après i han canviat les formes. Montoro i Soraya no van uniformats de color caqui i fan el posat de les ocasions solemnes. Han après a actuar i en alguns moments fins i tot sembla que es creguin la inevitabilitat de les mesures que anuncien. Ens diuen que atravessem els moments més difícils i traumàtics de la història recent i que les mesures no són fàcils. I acabada l'entendridora escena, procedeixen: pujada de l'IVA, noves retallades als funcionaris, reducció dràstica de la prestació d'atur a partir del sisè mes “per no fomentar la cultura del subsidi”, revisió del Pacte de Toledo per tal d'avançar l'allargament de l'edat de jubilació... De l'amnistia fiscal o apujar impostos a les grans fortunes no en diuen res.

La primera part de l'acte transcorre segons el guíó; tots som al mateix vaixell, hem de seguir estrenyent-nos el cinturó i no hi ha alternativa. Però com que a més a més de mentiders i ineptes, són insaciables, aprofiten l'avinentesa per anunciar importants reformes que ultrapassen l'àmbit econòmic. I malgrat que la coartada és econòmica -cal estalviar, evitar duplicitats, ser més eficients- el ministre es delata quan diu que la reducció del 30% de regidors a nivell municipal permetrà “agilitzar la presa de decisions”. Vaja, que després de mesos de retallar drets socials i laborals, de precaritzar la vida de la majoria de la població o de salvar bancs amb diner públic i carregar-nos el deute, ara és el torn d'atemptar contra la democràcia des de la base, atacant l'autonomia local. Reducció de competències a favor de les diputacions, centralització del poder en benefici de l'Estat, reducció del nombre de regidors (posant en perill la representativitat i el pluralisme polític) o eliminació d'empreses públiques, entre altres.

Cada cop tenim menys poder de decisió i la majoria de polítiques que ens afecten són dictades per organismes supranacionals poc o gens democràtics al servei del poder financer i les grans corporacions. Podem acceptar aquesta dictadura o podem posar fil a l'agulla organitzant-nos per construir un nou model social i polític que acabi amb les injustícies d'aquest sistema. O ara o mai.


diumenge, 15 de juliol del 2012

Són uns miserables


Amb diürnitat i traidorïa estival, aquest cop en dimecres i no en divendres, el titella Rajoy ens ofereix una rastellera de mesures diametralment oposades a les que duia al seu programa electoral entre els aplaudiments insultants dels seus coreligionaris. Una d'elles, Andrea Fabra, deixa anar un significatiu “que se jodan” quan s'anuncia la retallada de la prestació d'atur. Duran Lleida, aquest personatge que no ha treballat en tota la seva punyetera vida i entre setmana viu a una suite de luxe d' un hotel de 5 estrelles, valora positivament la mesura perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. I ho diu sense envermellir, amb dos collons.

S'ha de ser molt, molt miserable per anunciar aquestes mesures sabent que anualment et gastes 18.000 milions d'euros en armament, mentre amnisties els evasors fiscals en comptes de perseguir-los, mentre salves els bancs amb diner públic o mentre ni contemples abordar una reforma fiscal en clau progressiva. S'ha de ser molt miserable per intervenir els ajuntaments i atemptar de manera definitiva contra l'autonomia local mentre ni et planteges la qüestió dels centenars d'escalfacadires de Senat o diputacions. S'ha de ser molt miserable perquè ni et tremoli la veu mentre anuncies les mesures més dures que es recorden, revestint-les d'inevitabilitat quan en realitat el que vols és externalitzar, privatitzar i desmantellar tot allò que faci olor a públic. S'ha de ser molt miserable per demanar sacrificis quan no has patit mai per arribar a final de mes i t'has passat la vida vivint a la part alta de la classe política.

El que no entenc és la insuficient retallada pel que fa al nombre de regidors dels ajuntaments. Haurien d'anar tots al carrer perquè -total- després de vendre totes les empreses públiques, intervenir els comptes i buidar els edificis municipals de funcionaris (ja se sap, aquells cabrons que fan servir les hores de feina per fer gestions personals, llegir novel·la lleugera o jugar a l'Angry Birds, tot menys treballar) amb dos o tres tecnòcrates degudament encorbatats, educats a ESADE i molt emprenedors, ja n'hi haurà prou i de sobres.

Això tot just comença
I com que mentrestant, ves per on, els mercats no responen, la borsa cau i la prima de risc segueix pels núvols, és de preveure que aquest paquet de mesures només sigui el principi. I si no fem quelcom, FMI, BCE i els seus delegats locals enfonsaran aquest país i el del costat en la més absoluta de les misèries, com han fet allà on han aplicat les seves receptes. Ens parlaran de legalitat i de respecte a les condicions imposades, però ja fa massa anys que parem l'altra galta i juguem al seu joc, i així ens ha anat. Hem de començar a desobeir les lleis i els ajustos dictats des d'organismes que ningú ha escollit i que només representen els interessos d'una minoria. O nosaltres o ells.

De moment, i assumint el risc de ser acusat d'incitar a l'odi, la violència, etc etc, encoratjo els i les santcugatenques a interpel·lar als responsables de les retallades de la nostra ciutat quan se'ls trobin pel carrer, a la fruiteria o jugant a pàdel. Que els demostrin que les seves injustes mesures no són ben rebudes i notin l'alè del malestar popular creixent. Com a mínim, que no els surti gratis.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Sempre ens quedarà la Festa Major


El rescat

Sense ànim d'espatllar la festa, he de dir que el rescat m'ha decebut. Francament, després de l'enrenou dels últims mesos jo esperava, com a mínim, paracaigudistes teutons de metre vuitanta caient elegantment i oferint flors a les pubilles locals com a mostra de bona voluntat. Això o un grapat de valquíries cavalcant, amb Wagner de fons, extripant tots els excessos i perdonant la nostra inconscient i mediterrània societat per haver viscut tants i tants anys per sobre de les nostres possibilitats. Però res de res. Ens rescaten amb 100.000 milions d'euros i al dia següent la prima de risc – aquesta cosa de la qual tothom parla i ningú té ni punyetera idea de què és- segueix pujant i “els mercats”, segons els titulars de la premsa seriosa, segueixen sense oferir treva.

El mateix de sempre

I encara que estigui de moda dir que els plens municipals no serveixen per res i que s'hi tracten temes que no interessen als i les santcugatenques, aquest darrer ple de juny ens ha servit, com a mínim, per certificar una sospita secular que fins ara no havíem aconseguit verificar: que hi ha vida a altres planetes. N'hi ha d'haver per força, perquè cada cop que sento parlar algun del 4 genets de l'apocalipsi (Bruno & company) de les excel·lències de la Constitució i de la seva vigència per, per exemple, combatre les desigualtats de gènere, penso que o bé el Barroc ha tornat -en forma i contingut- o bé jo no visc al mateix planeta que ells.
Serveixen també per veure que l'equip de govern té un profund respecte per les tradicions nostrades i practica, dia si dia també, l'ancestral joc de “la treballadora autònoma del sexe i la Ramona Petita” (la Puta i la Ramoneta en versió políticament incorrecta, segons l'alcaldessa): Mentre els encaputxats d'en Puig detenen vaguistes, entre ells membres de les CUP, al ple CiU s'erigeix com a paladí del sobiranisme defensant una moció de l'Assemblea Nacional Catalana. La culpa és tota dels espanyols, que no tenen ni idea de res i malgasten els nostres diners. Quan visquem a la seva Catalunya idíl·lica amb consellers com Boi Ruiz o Felip Puig defensant els interessos dels de sempre, tot anirà com una seda. Segur.

Festa Major

Per sort, però, no tot són males notícies i falten pocs dies per la festa major. I encara que no toqui Kortatu, tindrem els Dröpools per partida doble, Esquerda al Des-plaça jove, i el només-apte-per-valents potaje del CPA, entre d'altres. També tindrem les festes alternatives, 3 dies d'autogestió, compromís i lluita a la plaça Pep Ventura: Des del pregó a càrrec de la gent de CGT-Hewlett Packard fins a la festa dels Rumb al Bar. Uns dies on, com deien en aquell disc de l'Albert Pla, podem fer el que vulguem perquè som en un país lliure. Això si, que no us vegin i fins les 3 com a molt, que sinó els veïns es queixen.

I dedico aquesta columna, escrita -com us haureu adonat- en aragonès oriental, a l'Andreu, militant tortosí de l'esquerra independentista que, mentre nosaltres estem de festa, seguirà tancat a Can Brians. Per ell i per tots els altres.

dilluns, 11 de juny del 2012

Breu diccionari d'un any a l'ajuntament


Ara fa un any  em van preguntar si jurava o prometia “per la meva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al Rei, respecte als drets de la persona i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat i l’Estatut de Catalunya?” i vaig respondre que si, que ho prometia perquè m’hi obligava la llei, alhora que em comprometia a treballar per abolir la monarquia i per aconseguir una constitució que garantís els nostres drets socials i nacionals. Un any després de fer de regidor a l’ajuntament, trobo convenient fer alguns comentaris, en forma de breu diccionari.
Edat mitjana
Època on voldrien que tornéssim els 4 regidors que seuen davant meu, lleugerament cap a l’esquerra.  Al Tea Party serien l’ala dretana. Al Congrés del PP de Catalunya van ser els únics que van votar en contra de la ponència social i algú els va acusar de traïdors. Suposo que devien votar en contra perquè Alicia Sánchez Camacho és mare soltera i massa catalanista.
Toc d’atenció
Acció que duu a terme l’alcaldessa quan algun regidor diu alguna inconveniència. A mi m’ha cridat l’atenció dues vegades. La primera per defensar-me després que l’afable Bruno de Salvador em comparés amb un nazi (curiosament a ell no li va dir res). La segona, per comentar una notícia que havia llegit a diversos mitjans, que deia que el pare d’Artur Mas tenia més de 800.000 euros evadits a Liechtenstein. Un compte del qual, fins el 2002, sempre segons l’article, el Molt Honorable President, era beneficiari.
Mocions que toquen i mocions que no toquen
Darrerament, s’ha qüestionat si el ple ha de debatre temes que superin l’àmbit municipal. S’intenta pressionar perquè no es parli de política general i ens limitem temes locals. L’alcaldessa, durant el debat d’una moció presentada pel PP, va esbroncar-nos a tots per presentar mocions no municipals. Ho trobo completament normal. Si jo fos de CiU també intentaria evitar que es debatés sobre retallades, frau fiscal o sobre el “suposat” finançament irregular a través de Ferrovial i el Palau de la Música. Si només debatéssim sobre temes locals i els plens acabessin en menys de dues hores, molts periodistes i opinòlegs ens criticarien perquè treballem poc. Posaria la mà al foc i no em cremaria.
Curiositats curiosament curioses
Potser sóc massa jove o potser és el fet d’haver patit una brutal dictadura catalanista amb educació només en català el que ha fet minvar les meves capacitats de comprensió. Suposo que d’aquí a uns anys maduraré i m’adonaré que intentar ser coherent no duu enlloc i acceptaré que la política és així. De moment, però, hi ha coses que em desconcerten, com per exemple el fet que CiU i el PSC no votin en contra la monarquia amb arguments més o menys esotèrics. O que alguns partits presentin mocions sobre temes que durant els anys que han estat al govern no els han preocupat en absolut. Vegi’s cobrament de l’ IBI a l’església, dació en pagament o reforma laboral.
Pell molt fina
Característica compartida per bona part de l’equip de govern. Preguntar o dubtar del que s’està fent no és sinònim de difamar. D’acord que tenen majoria absoluta, però podem dir el que pensem, no?

divendres, 1 de juny del 2012

Decibels, piulades i bales de goma


Vaig al ple municipal calentet. Al matí he llegit que el senyor De Guindos, el crack que treballava a Lehman Brothers i ara duu les regnes de l’economia espanyola, diu que Bankia ens costarà prop de 12.000 milions. Més tard sento que la darrera onada de retallades reduirà a menys de la meitat el pressupost destinat a les polítiques d’integració laboral del col·lectiu de discapacitats. Més de 30.000 persones quedaran desateses, desenes d’entitats socials faran fallida i hi haurà milers d’acomiadaments.
Mitja hora abans de començar, l’Assemblea de Docents ha convocat una concentració davant de l’ajuntament en defensa de l’escola pública i contra les retallades. Volen presentar una moció d’urgència i tres grups municipals ens la fem nostra. L’aritmètica i la manca de ganes de debatre de CiU, però, fan que no s’accepti la proposta i que se’ls emplaci a presentar-la de cara al ple de juny. Com sempre que hi ha alguna reivindicació, es limita l’accés a la sala de plens. La protesta segueix al vestíbul.

A jutjar per les cares que fan, prop de 20 regidors estan més preocupats pels excessius decibels d’una protesta pacífica que pel contingut del manifest que els representants de professors i alumnes llegeixen, en el qual s’alerta de les profundes conseqüències de les retallades, que dificulten el funcionament normal dels centres (en alguns fins i tot han hagut de prescindir de la calefacció) i recauen especialment sobre aquells que tenen menys recursos.
Alguns membres del partit que governa la ciutat aprofiten per fer anar el twitter: “Una pena que el col•lectiu d'educadors no respecti als ciutadans de #santcugat i el bon funcionament de la democràcia amb el Ple”. “Hi ha persones que creuen que per defensar els seus drets han de trepitjar els dels altres. Ha passat avui al ple de Sant Cugat. Llàstima”.

Ho llegeixo més d’un cop, incrèdul, i penso que alguna cosa va malament quan, enmig de la gravíssima situació que estem vivint a tots els nivells i amb centenars de ciutadans exercint la seva llibertat d’expressió i manifestació, els que governen diuen aquestes coses. Sempre he pensat que tenir moltes carreres i màsters, un swing immillorable, llegir “Expansión” i emprar nombrosos tecnicismes en anglès no té res a veure amb conèixer la realitat del carrer, més aviat tot el contrari.

I si els molesta el soroll, que s’ho prenguin amb calma. Ja poden anar comprant micròfons i altaveus més potents, perquè al ritme de les retallades del demolidor tàndem Rajoy-GovernDelsMillors, dilluns van ser professors i alumnes, demà seran els treballadors de la sanitat i demà passat serà la gent d’ASDI o alguna de les 103.000 famílies catalanes que no té cap ingrés.

No hi ha alternativa
Però ja se sap, l’Ajuntament no pot fer-hi res. No hi ha alternativa a les retallades, com tampoc n’hi ha a les bales de goma que treuen ulls i rebenten cranis amb l’objectiu de mantenir  l’ordre i la seguretat. Justícia Social? Lluitar contra els causants del malestar? Res de res.
Com que tot el que no tinc de coneixements de física quàntica ho tinc de memòria,  puc dir, sense por a equivocar-me, que cada cop que algú prengui mal per culpa d’una bala de goma recordaré aquest ple.

diumenge, 13 de maig del 2012

Xoriços, impostors i pringats


Llegeixo que Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego Torres estan intentant aconseguir un acord per tal d'eludir la presó, consistent en acceptar la seva culpabilitat, tornar els diners i pagar una mica més de 3 milions d'euros per reparar el dany que han causat en l'erari públic.
Penso que, evidentment, per molt que ho tornin tot i paguin una quantitat important, si el gendre del rei no va a la presó serà un autèntic escàndol. Però, és clar, no em sorprèn.
Al contrari del que molts pensen, a l'Estat Espanyol la fiesta nacional no consisteix en marejar un brau fins a matar-lo, ni en ingerir hectolitres de sangria mentre s'escolta flamenc. La fiesta nacional consisteix en apropiar-se indegudament, d'amagat i amb engany, d'allò que és propietat d'altri. Robar, vaja. Robar pertot i -sobretot- fer-ho amb naturalitat. Si -sempre pot passar- t'enganxen, cara ben alta, naturalitat, negar les acusacions i llestos. I si les proves són tan evidents que fa vergonya, s'admet el petit desfalc, es demana perdó i poca cosa més. Evasió fiscal, malversació, fraus diversos o estafa són algunes de les modalitats d'aquest entreteniment tan practicat.
D'exemples en tenim per triar i remenar, però em quedo amb els meus dos preferits: El primer és el de Mario Conde, condemnat a finals dels 90 per apropiar-se indegudament de 600 milions de pessetes i falsejar documentació mercantil. No només va passar molt poc temps a presó, sinó que quan va sortir es va presentar a les eleccions generals i es va dedicar a escriure llibres sobre la seva experiència a la trena. El títol de l'últim que ha escrit és De aquí se sale.
I el segon, el dels càrrecs del govern balear del PP a l'època de Jaume Matas, que fa uns anys van anar a Moscou per feina i van alleugerir tensions al Club Rasputin pagant amb la visa de la Conselleria de Turisme. Entranyable. A dios rogando y con el mazo dando

Iñaki Urdangarin és un home de sort, perquè al bressol de l'art de xoriçar no passa res quan fots mà a la caixa, sempre i quan -això si que és condició sine qua non- tinguis diners. Si en comptes de ser una persona respectable com el gendre del rei, ets un mort de gana o una prostituta subsahariana que treballa a la Rambla, el pes de la llei caurà sobre teu implacablement.

Els impostors
I avui Rodrigo Rato deu estar tranquil·lament a casa seva fotent-se un whisky sense gel enfotent-se de tots nosaltres per com ens l'ha colat. El ministre d'economia triomfador que en realitat l'únic que feia era aprofitar la bombolla immobiliària i els diners de les privatitzacions. El llumenera que dirigia l'FMI i ni tan sols va albirar la crisi. El que dirigeix Bankia i marxa per potes un dia abans que s'anuncii el desastre i el rescat amb diner públic. Només ha faltat que digui que no marxa perquè la cosa vagi malament sinó per temes personals.
I sabeu què? A aquest tampoc li passarà res. Com no els passa res als directius de grans multinacionals quan enfonsen l'empresa i marxen amb indemnitzacions vergonyants.

I els pringats
Ves per on, però, hi ha gent que si que acaba a la presó. I avui el meu record va per tots els presos polítics i per dos casos concrets: Arnaldo Otegi i Laura Gómez, secretària d'organització local de la CGT a Barcelona. Al primer li han confirmat la condemna i passarà 4 anys més a presó. A la segona, la van anar a buscar els Mossos a casa i fa 3 setmanes que la tenen tancada per haver fet una teatralització davant la Borsa de Barcelona en què es van cremar unes caixes amb papers a dins.
El seu delicte és molt i molt clar: No callar i lluitar contra les injustícies del sistema. Delicte que a l'Estat Espanyol sí que fa que vagis a la presó.

diumenge, 29 d’abril del 2012

Ja ho deia La Polla Records


El grup basc La Polla Records deia, ja fa uns anyets en un dels seus poemes musicats, que “delinqüència és tot allò que fa perillar el seu txollo”. Canviem la paraula delinqüència per violència i ja tenim la millor definició de totes les que aquests mesos de llarg i unívoc debat en tertúlies i diaris han intentat establir.
Els que governen, aquí i al país del costat, creuen que la violència és, únicament i exclusiva, tot allò que fa perillar l'status quo, com ho demostra la nova i flamant pàgina web en què els Mossos demanen ajuda i “col·laboració ciutadana” per tal d'identificar els causants de la violència urbana. Mirant el símptoma i no el problema real -un profund malestar social fruit de la profunda crisi que vivim- ni es plantegen atacar l'origen i dediquen tots els seus esforços -i els nostres calers, sigui dit de pas- a reprimir aquells que no combreguen amb el discurs del “no hi ha alternatives” i “tots som al mateix vaixell i hem de col·laborar”. El ministre de l'Interior del govern dels millors, Felip Puig, no se n'amaga: Vol que “tinguem por al sistema” i avança, sense provocar en els nostres rostres el més mínim gest de sorpresa: “aniré més enllà de la llei”. Amenaça també als intel·lectuals, acadèmics i periodistes que, amb la seva ploma enverinada, han esdevingut còmplices d'aquesta orgia de violència que viuen els nostres carrers.

Però perquè els periodistes no diguin que parlem de temes que no interessen als i les santcugatenques, parlarem de la vessant local de la cacera de bruixes. Fa un mes, el portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, enviava a tots els grups polítics i mitjans locals un correu electrònic amb el títol “Articulos de opinión: violència política”. En aquest, s'enllaçaven tres columnes: Una de l'Aina Serra al TotSantCugat, una del Victor Alexandre a Cugat.cat i una de meva en aquest mateix portal. Segons Carreras, aquests escrits anaven més enllà de la llibertat d'expressió i alguns fins i tot entraven en el terreny penal, pel qual recomanava al govern municipal que consultés amb un especialista. Segons el demòcrata Carreras, les nostres afirmacions, que “inciden particularmente en los sectores mas intelectualmente débiles de nuestra población” poden provocar en un futur proper fenòmens indesitjables de violència. Ells, evidentment, no tenen cap responsabilitat en res del què està passant.

Dugui la bandera que dugui, la dreta fa el mateix a tot arreu. I ara que ens trobem en una crisi social d'abast incalculable, es dedica a fer de vigilant de la minoria que ostenta els privilegis. Gasos lacrimògens, pilotes de goma, enduriments penals i vulneracions de drets essencials. Com Franco la setmana abans de visitar Barcelona, abans del Primer de Maig i de la cimera del Banc Central Europeu es deté i s'empresona a activistes socials de manera injustificable jurídicament. Això si, amb molta corbata, molt bona educació i amb un somriure democràtic d'orella a orella.

I com que he començat amb una citació, clouré la columna amb una altra de brutal actualitat tot i ser escrita fa més de 80 anys. És de Bertold Brecht.

Hi ha moltes maneres de matar.
Poden enfonsar-te un ganivet al ventre.
Negar-te el pa.
No curar-te quan estàs malalt.
Entaforar-te en un habitatge penós.
Empènyer-te al suïcidi.
Torturar-te fins la mort mitjançant el treball.
Dur-te a la guerra, etc
Només algunes d'aquestes coses estan prohibides en aquest estat.”

I em permeto afegir: I als nostres governants el que més els preocupa són uns quants contenidors cremats.

dijous, 26 d’abril del 2012

Fins quan?


Aldaia, Atenes, Bucarest
Fa 15 dies els bombers d'Aldaia (País Valencià), alertats per un veí que feia dies que notava una olor especialment desagradable provinent del pis del costat, descobrien una dona que feia prop de 2 mesos que era morta. El seu fill de 22 anys, que vivia al mateix pis, no havia notificat la seva mort perquè depenia de la pensió de 600 euros per subsistir. Abans que morís, la seva mare i ell vivien de la pensió i la mendicitat.
Una setmana més tard, un jubilat grec de 77 anys es va suïcidar d'un tret al cap davant del parlament mentre cridava que no volia deixar deutes als seus fills. En una nota que va deixar escrita, deia que l'actual govern no li deixava cap altra opció que buscar el menjar a les escombraries. La pensió que durant 35 anys havia pagat s'havia esfumat entre plans d'ajust, retallades i rescats de la troica, i ara no veia cap altra sortida que treure's la vida.
I fa una mica més d'un any, un home de 41 anys es llençava al buit des de la part més alta del parlament romanès cridant “heu tret el pa als meus fills!”. Electricista de 41 anys amb dos fills, un d'ells autista, havia perdut l'ajuda que rebia per tenir cura del seu fill, i no per casualitat. El 2009 el govern romanès havia accedit a un crèdit internacional de 20.000 milions d'euros. Les condicions imposades per l'FMI eren les de sempre: reducció de salaris públics, retallada i eliminació d'ajuts socials, etc.

Rescat
I els últims dies es parla molt d'un possible rescat a l'Estat Espanyol. I li diuen així perquè cal posar nom a les coses, perquè anomenar rescat al que fan els nois de l'FMI i el BCE és com quan els EUA van batejar la invasió d'Afganistan amb els noms de Justícia Infinita i Llibertat duradora.
Quan la troica assumeixi el poder, s'ha acabat el bròquil. Els governs electes ja no serviran per res, i un grup de funcionaris europeus decidiran què podem fer i què no. El Parlament haurà d'aprovar sí o també les condicions que ens imposaran per tal de rebre els diners promesos: Privatitzar-ho tot (si és que encara queda res per privatitzar), acomiadar entre una cinquena i una quarta part del funcionariat, i liberalitzar encara més el mercat laboral, entre d'altres. Si avui la situació a casa nostra ja és insostenible, amb un atur juvenil que supera tots els límits, amb desenes de desnonaments diaris i amb una progressiva precarització de les vides de la majoria, després d'un hipotètic rescat semblarà que hagin passat les tropes d'Atila l'hun: ni les males herbes tindran esma per créixer.

Això és el sistema
El sistema s'esforça a diari per deixar palesa la seva inviabilitat i ho aconsegueix amb escreix. Res de fracàs ni de crisi econòmica temporal: el sistema ÉS això. El sistema és Aldaia, Atenes i Bucarest. I fins que no ho tinguem clar i ens arremanguem per construir quelcom nou, els pedaços que anem posant a aquest sistema pervers des de l'origen només faran que agreujar la situació.


diumenge, 25 de març del 2012

I tu, què has fet pels teus drets?


Carreres de lletres
A part de poder afrontar les partides del Trivial Pursuit amb solvència, estudiar carreres inútils per la societat com Polítiques i Història, permet saber certes coses.
Coses com el fet que Espartac -més conegut com Kirk Douglas- no va abandonar l'esclavisme ni les lluites de gladiadors per la bondat dels seus amos. Que sense guillotines i canonades potser encara seriem a l'antic règim i que la mateixa tarda d'haver passat per la vicaria, vindria el noble de torn a endur-se el nostre company o companya per tal d'exercir el seu legítim dret de cuixa. Que sense les barricades i les llambordes potser les condicions de vida dels i les treballadores serien les del segle XIX. Que la jornada de 8 hores (ara ja paper mullat) va costar moltes morts i moltes vagues. Que l'Estat del Benestar no va ser conseqüència de la “democràcia” sinó de la por a l'avenç del comunisme entre les classes populars dels països occidentals. Que Ben Bella i Ho Chi Minh, a més a més de bones paraules, van haver d'emprar una certa dosi de plom per convèncer als francesos que aturessin  l'opressió i l'explotació a què els sotmetien. Que aquells que ostenten els privilegis mai, mai, mai hi renuncien sense oferir resistència, i que només lluitant contra les injustícies avança la història.
 
Plantejaments decimonònics
I al ple municipal parlem de la reforma laboral i se'ns titlla de simplistes, reduccionistes i ancorats en el passat. Precisament és això el que volem evitar amb aquesta vaga i totes les que vindran: Que ens retallin el que ha costat segles de lluita i evitar retrocedir dècades pel que fa a drets socials i laborals. Plantejaments decimonònics? Decimonòniques les noves condicions que pretenen imposar-nos.
Evidentment, els autèntics piquets, els que mai fan vaga i 7 dies a la setmana ens bombardegen des de ràdios i televisions, ens intentaran convèncer de la irresponsabilitat que suposen les mobilitzacions i els seus nefastos efectes sobre l'economia. Elogiaran els treballadors que vencen la violenta coacció dels sindicalistes i van, alegrement i decidida, al seu lloc de treball. Com que vivim en una democràcia, un estat de dret i bla bla bla, molts es creuran molt lliures per obrir la seva botiga o anar a treballar pel bé de tots i de l'economia en general.

Un dubte, però:
Quan d'aquí a 20 o 30 anys els nostres fills ens preguntin com és que es pot acomiadar lliurement,  com és que ens jubilem als 70 anys, com és que els sous no han parat de baixar i l'educació i la sanitat públiques van ser desmantellades per beneficiar el sector privat, com és que per molt que estudiïn no tenen futur o si és normal que l'atur sigui del 50% , què els direm? Encara més: Què respondrem quan ens preguntin on érem i què fèiem quan passava tot això?

El 29m tots i totes a la vaga general!

dissabte, 10 de març del 2012

Límits sobrepassats

Com sempre que hi ha aldarulls, s'han encès totes les alarmes. Línies vermelles, els 4 brètols de sempre que no tenen res a veure amb els manifestants, etc. Després de la vaga d'estudiants de la setmana passada, convocada per rebutjar les retallades en educació, la progressiva privatització i externalització de serveis, el tancament de biblioteques, la reducció de plantilla o l'augment de les taxes, entre d'altres, el president Mas ha dit que “els límits s'estan sobrepassant” i ha fet una crida a la “reflexió general”

No sé ben bé a quins límits es refereix el Molt Honorable. Potser als milers de milions d'euros que un grapat d'il·lustríssims catalans tenen en paradisos fiscals? A que un de cada cinc catalans es trobi sota el llindar de la pobresa? Que hi hagi un 50% d'atur juvenil? Que qui decideix què podem i què no podem fer sigui el triumvirat BCE-FMI-Comissió Europea? A les més de 30 famílies catalanes desnonades cada dia? Al fet que després d'anys en què banquers, constructores i especuladors s'han fet d'or ara tots siguem responsables de la crisi i ens hàgim d'estrènyer el cinturó? A que molta gent pateixi i destini gran part del sou a pagar un dret bàsic com l'habitatge? A la reforma laboral que permetrà fer contractes de prova d'un any i acomiadar sense justificació ni indemnització? Que el nostre teixit industrial desaparegui perquè les multinacionals deslocalitzen a la recerca d'on explotar més i millor? Al fet que ser mileurista ja sigui una utopia per la majoria? Que xoriços com Millet i Montull encara siguin al carrer? A la no necessitat d'aprovació dels ERO per part d'una autoritat laboral? A que ens estiguin convertint la Universitat pública en un supermercat? A que estiguem treballant acceleradament per convertir la sanitat pública en una còpia de l'americana, on qui no té diners mor als passadissos dels hospitals?

Evidentment que s'han sobrepassat els límits. Fa molt de temps i no pas per una mica de mobiliari urbà malmès ni per 4 pedres. Qui ha traspassat els límits és qui ha establert unes regles del joc on sempre guanyen els mateixos i on es precaritza la majoria per tal que uns quants visquin en la opulència. El que és estrany, amb la manca de futur i perspectives que s'entreveu i la violència estructural que patim a diari, és que no seguim l'exemple de Grècia i responguem al carrer dia si dia també. Això demostraria, almenys, que tenim sang a les venes i que no som xais fent cua tot esperant torn a l'escorxador.