diumenge, 25 de setembre del 2011

Constatacions, curiositat i reiteracions

Constatació
Encara que costi de creure, és totalment cert. Després de l'últim any, on entre altres hem viscut la sentència del TC sobre l'Estatut, la mani del 10-J o la darrera interlocutòria sobre la immersió lingüística, hi ha una persona a Catalunya que ha vist minvar el seu sobiranisme. Evidentment, com a tolerants i demòcrates que som, podem entendre que hi hagi gent que no l'hagi vist incrementat o que segueixi sense interessar-li en absolut. Però, que baixi?
Aquesta persona és santcugatenca i es diu Raul Grangé. Al ple de fa un any va presentar una moció per declarar Sant Cugat al marge de la Constitució i dilluns es va abstenir en una pràcticament igual. Els efectes de la casa gran, suposo.
2ª Constatació
Amb tants canvis, és encoratjador tornar de les vacances i veure que hi ha coses que no canvien.
En 20 dies, Jorge Carreras & company han tingut temps de titllar de victimistes als qui s'oposen a la interlocutòria del TSJC, de dir que els càrrecs públics que no acaten sentències trenquen la convivència i de demostrar-nos, escoltant-los fent declaracions o intervenint al ple, que tota immersió lingüística és poca. Qui va seguir el ple ja m'entén.
Reiteració
Esmenes a mocions a les 18.59. Més enllà de la legalitat, això no ajuda. Ni al debat, ni a la presa de decisions col·lectives ni a apropar la política a la ciutadania. Persistirem.
Curiositat
Com ho devien fer a can PP per escollir qui havia de pringar i anar a la diada? Pedra, paper i tisora? La palleta més llarga?Sospito que si en comptes d'11 de setembre fos 12 d'octubre i en lloc de la senyera hi hagués una rojigualda, els regidors i regidora del PP santcugatenc haurien assistit a l'acte ben xirois i cofois.
2ª reiteració
Citar Chacón per defensar la molt legítima proposta federalista (jo segueixo pensant que el federalisme, com els reis, són els pares) em va semblar curiós. Al PSOE hi ha multitud de ferms defensors del federalisme. Ara, però, no em ve cap nom al cap...


dijous, 15 de setembre del 2011

Parlament de l'11 de setembre de 2011

Aquest és el parlament que vaig fer  a l'acte que l'esquerra independentista va celebrar en motiu de l'11 de setembre de 2011


Cada 11 de setembre ho diem i avui no canviarem el nostre discurs. Des de l’Esquerra independentista no hem vingut aquí per celebrar res. Avui ens reunim aquí per recordar que fa quasi 300 anys Barcelona queia a mans de les tropes borbòniques i els i les catalanes perdíem un grapat de llibertats nacionals que a dia d’avui encara no hem recuperat. Com que no només volem commemorar derrotes, però, avui també volem reivindicar enèrgicament que la lluita del nostre poble per la llibertat, després de 3 segles, és més viva que mai.

L’Esquerra Independentista fa anys que ho diu, però avui és la majoria de la societat catalana la que s’ha adonat que el temps de l’autonomisme s’ha acabat i que l’encaix amb l’Estat Espanyol no és viable. No ho ha estat mai. En primer lloc, perquè l’Estat Espanyol no és un Estat democràtic. No pot ser democràtic un Estat que no respecta drets universals com el dret d’autodeterminació. No pot ser democràtic perquè la seva Constitució va ser aprovada a punta de pistola i perquè el cap d’Estat va ser nomenat pel dictador.
I ara resulta que aquesta Constitució, intocable sempre que algú en reivindicava una revisió, no ho és tant, d’intocable. Els dos partits del nou torn dinàstic, un PP i un PSOE que cada cop s’assemblen més, poden decidir que cal fer una reforma per implementar un cop més les receptes neoliberals que venen de la UE i el FMI i que aquesta ni tan sols ha de ser referendada pels i les ciutadanes. 
 
En un Estat no democràtic, doncs, no hi ha encaix possible.
L’últim Estatut, aquell procés esperpèntic que es va allargar 4 anys entre recursos de defensores del Pueblo i el Partido Popular, amb negociacions inacabables en què ocupants i autonomistes es dedicaven a anar retallant la voluntat del poble català  fins a traïr-la completament, i que va acabar amb la sentència del TC que va treure més d’un milió de catalans i catalanes al carrer, ha servit per certificar d’una vegada per totes la defunció de l’opció autonomista.
No n’han tingut prou, però, amb deixar clar que el poble català no pot decidir per sí mateix i que qualsevol engruna s’ha d’anar a pidolar a Madrid. Ara li toca a la llengua. Ara ataquen el vehicle amb què pensem, escrivim, parlem i sentim, amb la voluntat de tornar a la situació de fa 40 anys. Què serà el següent?
Cal doncs -no hi ha cap altre sortida possible- avançar en la direcció de la ruptura democràtica respecte un Estat que no ho és. Cal exercir el dret d’autodeterminació i decidir per nosaltres mateixos, sense cap altra limitació que la que nosaltres decidim.
Volem decidir, i volem fer-ho no per delimitar una frontera i posar una bandera. Volem decidir per posar l’economia als serveis dels interessos de la majoria i no d’una minoria. Volem decidir que hi ha coses que no es toquen: que l’accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge i el treball són drets universals que no es negocien ni es retallen. Volem decidir que qualsevol persona, vingui d’on vingui, té dret a viure a viure lliurement i amb les mateixes condicions que qualsevol altra. Que tenim el dret a viure en la nostra llengua. Que volem una societat de persones lliures i crítiques que desenvolupin relacions lliures lluny del patró patriarcal. Que volem decidir el futur nosaltres mateixos, sense ingerències de cap mena.
Vivim temps difícils i ara més que mai ens cal la plena sobirania per demostrar que, malgrat el que ens diguin per terra, mar i aire, hi ha una altra manera de sortir de la crisi que estem patint. No és cert que aquesta crisi, producte de la dictadura dels mercats, només es pugui combatre retallant drets socials conquerits per les classes populars després d’anys de lluita. És mentida que el deute de les administracions públiques només es pugui eixugar retallant en despesa social.
Aquest sistema no para de regalar diners, poder i possibilitats de negoci a bancs i grans multinacionals, i els plats trencats, com sempre, els hem de pagar les classes populars. Ja n’hi ha prou.
Als temps difícils, però, l’Esquerra Independentista sempre hi ha respost de la mateixa manera: lluitant. La nostra història, la història d’aquest país i la història de tots els pobles del món és la història de la lluita dels oprimits contra aquells que els oprimeixen, i ara no farem una excepció:
Ho hem demostrat al carrer durant els darrers anys, participant en totes les mobilitzacions en defensa dels interessos populars, contra les retallades socials i nacionals que ens han castigat. Sortint al carrer i participant en vagues generals contra la reforma laboral i la retallada de les pensions. Defensant la sanitat pública contra els que volen tancar hospitals i CAPs i privatitzar el sector. Defensant la unitat de la llengua i dels Països Catalans contra el tancament de mitjans de comunicació. Oposant-nos a la destrucció del territori, derivada d’un model energètic i productiu que destrueix el planeta i plantant cara al racisme i el feixisme allà on avancen amb el seu discurs d’odi i divisió.
A Sant Cugat, des de la CUP, seguirem treballant des del nostre municipi per construir un moviment popular sòlid que avanci cap a l'emancipació social i nacional del nostre poble. Seguirem donant suport als i les treballadores que es queden sense feina quan tanquen empreses o deslocalitzen. Seguirem oposant-nos a què la nostra ciutat es converteixi en el paradigma de la ciutat dormitori per a les classes acomodades. Lluitarem perquè els i les santcugatenques no hagin de marxar de la seva ciutat i perquè hi puguin viure en llibertat, sense càmeres que fiscalitzin la seva activitat.
Lluitarem per un Sant Cugat que es declari de manera ferma i decidida al marge d'una Constitució Espanyola que la immensa majoria dels santcugatencs ni tan sols va votar. Per no cedir ni un pam més de Collserola. Per una ciutat en què ordenances restrictives no amenacin la vida cultural i associativa. Per una ciutat lliure dins d'uns Països Catalans lliures.

Per un futur lliure i socialista!
Visca la Terra!