dilluns, 21 de març del 2011

És per l'habitatge, per la manca d'oci, pels entrebancs a les entitats i pel poc futur que ens oferiu a la ciutat dormitori que ens heu construït

La diagnosi del Pla Local d'Habitatge ens ofereix, com a titular estrella, que el preu de l'habitatge no és la principal causa de l'emigració dels i les joves de Sant Cugat. La prova és clara: la majoria de joves que marxen ho fan a Barcelona, una ciutat més cara que la nostra.
Bé, no sé si el preu de l'habitatge és la causa principal, no he tingut temps de fer un estudi exhaustiu, però si que sé que el preu desorbitat i insultant de l'habitatge tan sols és un inconvenient més de la ciutat aparador que fa anys que ens estan construint. Necessito dir -el cos m'ho demana- que no entenc que d'aquí al 2013 es calculi que necessitarem 2266 habitatges nous. Qui ha fet aquest càlcul ha passejat per Volpelleres? Per rodar un spaghetti western només falten les boles de pols i palla rodant pels carrers. I Clint Eastwood, és clar.

El preu de l'habitatge, és evident, és un problema inassumible per la majoria de joves. Però la decisió de fer les maletes i anar a Barcelona o altres poblacions limítrofs més assequibles respon a un llarg memorial de greuges. El govern fa anys que ha deixat de banda les entitats del poble. La seva idea de cultura la coneixem bé: elitisme, gestió privada i espectacles de renom internacional. Les entitats de cultura popular i els grups de música locals que s'hi fotin fulles. Els tràmits i burocràcia per poder fer qualsevol acte desmoralitzen el més motivat. Les multes a les entitats que no combreguen amb l'equip de govern són una gota malaia que erosiona dia a dia.
Ara, per si no fos poc amb una ordenança del civisme que posa mil i una traves a les entitats per poder desenvolupar la seva activitat, volen aprovar-ne una altra encaminada a dificultar l'obertura de nous espais recreatius. Diuen que volen evitar molèsties als veïns...

Això és el que tenim. Un govern que, quan un veí truca per queixar-se que uns joves parlen en una plaça, en comptes d'intentar fer pedagogia i explicar que hi ha una cosa que es diu convivència, envia la policia local. Que està més preocupat perquè les parets del poble estiguin impol·lutes que pels 4000 santcugatencs aturats. I això, evidentment, no és casual. Respon a una estratègia clara i implacable que busca foragitar de Sant Cugat tots aquells que no compartim la seva manera de veure la ciutat. Porten més d'una dècada venent Sant Cugat com un balneari que, proper a Barcelona, té tots els serveis haguts i per haver. Darwinisme social. Qui s'adapta bé, i qui no, que foti el camp. Així, els contraris al model de ciutat cada cop seran menys i, ben aviat, podran certificar la defunció de la ciutat i el naixement d'un dormitori d'alt standing pels més acomodats.

dimarts, 1 de març del 2011

Trobarem a faltar el teu somriure

 (publicat al diari de Sant Cugat, divendres 25 de febrer de 2011)

Sóc al ple municipal i, de sobte, prenc consciència que queden poques oportunitats per veure la Berta Rodríguez en acció. Després de 12 anys escalfant cadira ja ens havíem acostumat a les mocions anacròniques i a la seva lluita obstinada contra xacres socials diverses com l'avortament o el matrimoni i l'adopció per part de parelles homosexuals.
Qui votarà a favor d'una guerra moguda per interessos econòmics com la d'Iraq i després ens donarà lliçons de respecte, llibertat i drets humans cada dos per tres? Qui portarà joves a judici per protestar contra la guerra o exercir la llibertat d'expressió? Qui es quedarà sola defensant les successives retallades del Tribunal Constitucional?
Se'ns farà estrany no veure-la asseguda a la seva cadira i, com sempre passa amb les coses passades, amb el temps només recordarem els bons moments: el tàndem demolidor amb en Bergua, el pacte amb Recoder, els últims anys de solitud asseguda davant del “trànsfuga” Vázquez Dodero, etc
No hi ha cap motiu, però, per estar tristos o intranquils. El PP de la nostra ciutat té desenes de persones amb una capacitat àmpliament contrastada per defensar el caràcter sagrat de la Constitució, que el valencià i el català són llengües diferents o per salvaguardar les essències i les coses que ens uneixen davant del perill que corren en mig d'aquest ple farcit de sociates, comunistes reciclats, independentistes declarats i -Berta dixit- maulets encorbatats.