Aquesta columna no parla de les eleccions, ni dels cops d’estat de Grècia i Itàlia, ni de les retallades vergonyoses del govern Business Friendly

C/ Cèsar Martinell

A Sant Cugat tornem a ser pioners, aquest cop amb un carrer que aplicant la tecnologia a la gestió de residus, enllumenat, reg i aparcament, millora en eficiència i sostenibilitat. Fins aquí tot bé, no tinc res en contra la tecnologia que ajuda a millorar les nostres vides. Tres cosetes, però:

1- Eficient, sostenible i fer servir sensors pertot no vol dir ser intel·ligent

2- No entenc què pinten les paraules “Smart street” pintades al terra. Ho entendria si visquéssim, posem per cas, a Chicago, Liverpool o Sidney. I no ho entenc si vivim a Vilafranca, Manresa o, com és el cas, a Sant Cugat. De moment, mal que pesi al PP, Ciutadans et altri, aquí encara parlem català.

3- Quan sento ecoeficiència penso en l’edifici de l’ajuntament i recordo aquells dies de tòrrid agost en què al despatx havia de dur tres folres polars un a sobre l’altre. I avui, que comença a fer fred, no vaig en pilotes per temes eminentment culturals. Ràpidament, un calfred em recorre l’espinada i penso, en anglès: Oh yeah

Empreses bones i dolentes

En Jordi Puigneró, després que li expresséssim el nostre malestar pel fet que INDRA participés en el projecte, ens va dir que “les empreses no són dolentes de per si, intenten evidentment fer el seu negoci, (...), també fan altres coses profitoses i no per això les hem de desqualificar”.

Efectivament, les empreses no són bones o dolentes de per sí. Ho són o no depenent de què facin i de com ho facin. INDRA, entre altres coses, fabrica tecnologia per matar més i millor, i encara que faci altres coses “bones”, té les mans i el negoci tacats de sang.

Galileo Galilei

Com a contrapartida, he de reconèixer que m’agrada el costum d’en Puigneró d’emprar cites en el transcurs dels plens –al darrer va citar Galileo Galilei i Martí Pol-. He pensat que, de cara al proper ple, agafaré la meva enciclopèdia de cites i en buscaré algunes d’adequades a la conjuntura actual a Catalunya i l’Estat Espanyol. Començaré per la L de Lenin.

La tropa de la retallada

He de reconèixer que he dubtat molt, però després d'un intens i profitós debat intern en què també vaig sospesar l'opció de “els 4 genets de l'apocalipsi” he decidit que, d'ara en endavant anomenaré al grup municipal del PP “la tropa de la retallada”

La tropa de la retallada mai decep, i en tot moment defensa amb amb convicció els postulats que sorgeixen del carrer Gènova i s'estenen per tot el mapa estatal. Qüestionen cada despesa, les troben totes supèrflues i innecessàries. Totes? no. Les que fan referència a la família i els perills del ciberespai els semblen d'allò més adequades. El seu país ideal no deu ser massa diferent a una selva on els més dèbils resten totalment desprotegits esperant a que els més opulents clavin l'estocada final.

La tropa de la retallada, amb bilingüisme calculat, proclama que abaixarà l'IBI un 25% sense deixar entreveure als seus rostres ni rastre de vergonya o sentiment de culpa. Coneixen la seva clientela perfectament i la volen cuidar. Són gent de conviccions.

La tropa de la retallada em pregunta perquè no voto afirmativament a cap moció que presenten i, evidentment, no responc a tal obvietat.

La tropa de la retallada espera impacient que arribi el 20N, gran dia per una victòria del PP. Saben que guanyaran i que no faran presoners. Saben que darrere seu el perseguidor inicia un procés de replantejament i que, durant un temps, no cal patir.

La tropa de la retallada està permanentment preocupada per la despesa, però no farà res per incrementar la recaptació un cop guanyin les eleccions. Poden perseguir el frau fiscal (90.000 milions d'euros anuals a l'Estat Espanyol), retallar en despesa militar (53 milions d'euros al dia!) o intentar que la família reial sigui una mica més campetxana del que ja ho és, però no ho faran. En primer lloc, perquè ningú persegueix el gruix dels qui possibilitaran la seva victòria. I en segon, perquè no tenen cap interès en recaptar més. L'estat és innecessari i els que menys tenen (cada cop més), que es facin fotre.

Rubajoy Duran

És d’agrair, quan arriba dimecres i des de Cugat.cat apreten perquè enviïs la columna, trobar-te part de la feina feta. Aquesta setmana no tinc cap dubte sobre què parlaré, car en Ferran Villaseñor (PSC) i en Jordi Puigneró(CiU) m’han aplanat el terreny. Parlaré, doncs, del candidat únic a les eleccions del país veí. El seu nom és Duran, Rubajoy Duran.

Rubajoy Duran és un paio –diguem-ho educadament- d’ideologia laxa o més aviat distreta. Uns dies aplica retallades i altres les critica, depenent d’on vinguin. Uns dies pensa més en l’amant catalana i altres en la querida espanyola. Rubajoy Duran té un sidral mental considerable. No sap si és socialdemòcrata, neocon, fatxa o totes tres coses. De fet, no sap massa coses, a part, és clar, del llenguatge inaccessible de qualsevol tecnòcrata del partit de torn. Evidentment, no sap ni que vol dir treballar ni patir per arribar a final de mes.

El que si que té clar, però, és que com a integrant de la classe política que viu d’aquest país (i de l’altre) no farà res significatiu per canviar les coses, ja li estan bé. Deixarà que segueixin privatitzant pertot fins que ni els bancs dels parcs siguin públics, que precaritzin i acomiadin, que converteixin la Universitat en un supermercat. Seguirà retallant drets socials i laborals en comptes de lluitar contra el frau fiscal, eliminar despesa militar o desmantellar aquestes màquines immenses de fabricar vent que són les Diputacions i els Consells Comarcals. Seguirà negant, per acció o omissió el dret a l’habitatge, al treball, a l’educació o la sanitat. Seguirà negant el dret dels i les catalanes a decidir el seu futur.

Aquest 20 N recomano a tothom que faci com jo i que dediqui el dia a alguna cosa més productiva que anar a votar a les eleccions d’un altre país. Llegir els russos, escoltar Queen o fer una marató de la sèrie els Soprano. Qualsevol cosa abans que anar a votar a unes eleccions on Rubajoy Duran, candidat d’Alemanya, l’FMI i demés amigotes, guanyarà de carrer.

Constatacions, curiositat i reiteracions

Constatació

Encara que costi de creure, és totalment cert. Després de l'últim any, on entre altres hem viscut la sentència del TC sobre l'Estatut, la mani del 10-J o la darrera interlocutòria sobre la immersió lingüística, hi ha una persona a Catalunya que ha vist minvar el seu sobiranisme. Evidentment, com a tolerants i demòcrates que som, podem entendre que hi hagi gent que no l'hagi vist incrementat o que segueixi sense interessar-li en absolut. Però, que baixi?

Aquesta persona és santcugatenca i es diu Raul Grangé. Al ple de fa un any va presentar una moció per declarar Sant Cugat al marge de la Constitució i dilluns es va abstenir en una pràcticament igual. Els efectes de la casa gran, suposo.

2ª Constatació

Amb tants canvis, és encoratjador tornar de les vacances i veure que hi ha coses que no canvien.

En 20 dies, Jorge Carreras & company han tingut temps de titllar de victimistes als qui s'oposen a la interlocutòria del TSJC, de dir que els càrrecs públics que no acaten sentències trenquen la convivència i de demostrar-nos, escoltant-los fent declaracions o intervenint al ple, que tota immersió lingüística és poca. Qui va seguir el ple ja m'entén.

Reiteració

Esmenes a mocions a les 18.59. Més enllà de la legalitat, això no ajuda. Ni al debat, ni a la presa de decisions col·lectives ni a apropar la política a la ciutadania. Persistirem.

Curiositat

Com ho devien fer a can PP per escollir qui havia de pringar i anar a la diada? Pedra, paper i tisora? La palleta més llarga?Sospito que si en comptes d'11 de setembre fos 12 d'octubre i en lloc de la senyera hi hagués una rojigualda, els regidors i regidora del PP santcugatenc haurien assistit a l'acte ben xirois i cofois.

2ª reiteració

Citar Chacón per defensar la molt legítima proposta federalista (jo segueixo pensant que el federalisme, com els reis, són els pares) em va semblar curiós. Al PSOE hi ha multitud de ferms defensors del federalisme. Ara, però, no em ve cap nom al cap...

Parlament de l'11 de setembre de 2011

Aquest és el parlament que vaig fer  a l'acte que l'esquerra independentista va celebrar en motiu de l'11 de setembre de 2011

Cada 11 de setembre ho diem i avui no canviarem el nostre discurs. Des de l’Esquerra independentista no hem vingut aquí per celebrar res. Avui ens reunim aquí per recordar que fa quasi 300 anys Barcelona queia a mans de les tropes borbòniques i els i les catalanes perdíem un grapat de llibertats nacionals que a dia d’avui encara no hem recuperat. Com que no només volem commemorar derrotes, però, avui també volem reivindicar enèrgicament que la lluita del nostre poble per la llibertat, després de 3 segles, és més viva que mai.

L’Esquerra Independentista fa anys que ho diu, però avui és la majoria de la societat catalana la que s’ha adonat que el temps de l’autonomisme s’ha acabat i que l’encaix amb l’Estat Espanyol no és viable. No ho ha estat mai. En primer lloc, perquè l’Estat Espanyol no és un Estat democràtic. No pot ser democràtic un Estat que no respecta drets universals com el dret d’autodeterminació. No pot ser democràtic perquè la seva Constitució va ser aprovada a punta de pistola i perquè el cap d’Estat va ser nomenat pel dictador.

I ara resulta que aquesta Constitució, intocable sempre que algú en reivindicava una revisió, no ho és tant, d’intocable. Els dos partits del nou torn dinàstic, un PP i un PSOE que cada cop s’assemblen més, poden decidir que cal fer una reforma per implementar un cop més les receptes neoliberals que venen de la UE i el FMI i que aquesta ni tan sols ha de ser referendada pels i les ciutadanes. 
 

En un Estat no democràtic, doncs, no hi ha encaix possible.

L’últim Estatut, aquell procés esperpèntic que es va allargar 4 anys entre recursos de defensores del Pueblo i el Partido Popular, amb negociacions inacabables en què ocupants i autonomistes es dedicaven a anar retallant la voluntat del poble català  fins a traïr-la completament, i que va acabar amb la sentència del TC que va treure més d’un milió de catalans i catalanes al carrer, ha servit per certificar d’una vegada per totes la defunció de l’opció autonomista.

No n’han tingut prou, però, amb deixar clar que el poble català no pot decidir per sí mateix i que qualsevol engruna s’ha d’anar a pidolar a Madrid. Ara li toca a la llengua. Ara ataquen el vehicle amb què pensem, escrivim, parlem i sentim, amb la voluntat de tornar a la situació de fa 40 anys. Què serà el següent?

Cal doncs -no hi ha cap altre sortida possible- avançar en la direcció de la ruptura democràtica respecte un Estat que no ho és. Cal exercir el dret d’autodeterminació i decidir per nosaltres mateixos, sense cap altra limitació que la que nosaltres decidim.

Volem decidir, i volem fer-ho no per delimitar una frontera i posar una bandera. Volem decidir per posar l’economia als serveis dels interessos de la majoria i no d’una minoria. Volem decidir que hi ha coses que no es toquen: que l’accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge i el treball són drets universals que no es negocien ni es retallen. Volem decidir que qualsevol persona, vingui d’on vingui, té dret a viure a viure lliurement i amb les mateixes condicions que qualsevol altra. Que tenim el dret a viure en la nostra llengua. Que volem una societat de persones lliures i crítiques que desenvolupin relacions lliures lluny del patró patriarcal. Que volem decidir el futur nosaltres mateixos, sense ingerències de cap mena.

Vivim temps difícils i ara més que mai ens cal la plena sobirania per demostrar que, malgrat el que ens diguin per terra, mar i aire, hi ha una altra manera de sortir de la crisi que estem patint. No és cert que aquesta crisi, producte de la dictadura dels mercats, només es pugui combatre retallant drets socials conquerits per les classes populars després d’anys de lluita. És mentida que el deute de les administracions públiques només es pugui eixugar retallant en despesa social.

Aquest sistema no para de regalar diners, poder i possibilitats de negoci a bancs i grans multinacionals, i els plats trencats, com sempre, els hem de pagar les classes populars. Ja n’hi ha prou.

Als temps difícils, però, l’Esquerra Independentista sempre hi ha respost de la mateixa manera: lluitant. La nostra història, la història d’aquest país i la història de tots els pobles del món és la història de la lluita dels oprimits contra aquells que els oprimeixen, i ara no farem una excepció:

Ho hem demostrat al carrer durant els darrers anys, participant en totes les mobilitzacions en defensa dels interessos populars, contra les retallades socials i nacionals que ens han castigat. Sortint al carrer i participant en vagues generals contra la reforma laboral i la retallada de les pensions. Defensant la sanitat pública contra els que volen tancar hospitals i CAPs i privatitzar el sector. Defensant la unitat de la llengua i dels Països Catalans contra el tancament de mitjans de comunicació. Oposant-nos a la destrucció del territori, derivada d’un model energètic i productiu que destrueix el planeta i plantant cara al racisme i el feixisme allà on avancen amb el seu discurs d’odi i divisió.

A Sant Cugat, des de la CUP, seguirem treballant des del nostre municipi per construir un moviment popular sòlid que avanci cap a l'emancipació social i nacional del nostre poble. Seguirem donant suport als i les treballadores que es queden sense feina quan tanquen empreses o deslocalitzen. Seguirem oposant-nos a què la nostra ciutat es converteixi en el paradigma de la ciutat dormitori per a les classes acomodades. Lluitarem perquè els i les santcugatenques no hagin de marxar de la seva ciutat i perquè hi puguin viure en llibertat, sense càmeres que fiscalitzin la seva activitat.

Lluitarem per un Sant Cugat que es declari de manera ferma i decidida al marge d'una Constitució Espanyola que la immensa majoria dels santcugatencs ni tan sols va votar. Per no cedir ni un pam més de Collserola. Per una ciutat en què ordenances restrictives no amenacin la vida cultural i associativa. Per una ciutat lliure dins d'uns Països Catalans lliures.

Per un futur lliure i socialista!

Visca la Terra!

Notes després del meu primer ple municipal

1- Tot i les llargues explicacions sobre el cartipàs, l'organigrama i les retribucions, no veig austeritat per enlloc. Com planteja una companya de la CUP, si Eto'o renuncia a 3 dels seus descapotables, passa automàticament a ser auster?

2- Que et passin els documents dos dies abans i t'enviïn modificacions d'aquests fins la mateixa tarda del ple dificulta enormement la feina. Si ets una organització assembleària que pretén fer arribar la presa de decisions a tots els i les membres, la cosa encara es complica més

3- No cal ser especialment eixerit per adonar-se que, si un tinent d'alcalde amb dedicació completa cobra 60.744,32 euros i un a temps parcial cobra 52.777, o un és molt espavilat, o l'altre ho és molt poc.

4- Tinc la sensació que hi ha 19 regidors que, massa sovint, votaran en bloc.

5- Demagògia i hooliganisme al primer ple. Comparar percentatges que destinen els governs als sous dels treballadors municipals, sense altres dades, no té cap mena de validesa. Impagable veure un regidor del govern dient “toma ya” quan en Jordi Puigneró ha recordat a en Joan Calderon que al Prat de Llobregat, governat per ICV, el percentatge és més elevat. Jo ho he vist, ho prometo.

I 6,- L'aclaparadora majoria de CiU pot convertir aquests propers 4 anys en un monòleg soporífer pitjor que les pel·lícules que fan Bjork i Lars Von Trier quan s'ajunten. A no ser, és clar, que algú li posi una mica de salseta a l'assumpte. A això ens dedicarem des de la CUP.

Sense ànim de dur la contrària,

No tinc cap intenció de participar en l'actual tendència de l'esquerra -i els que se n'anomenen i fa molt que ja no ho són- de flagelar-me per l'avenç de la dreta a casa nostra i arreu. I si no ho faig no és només perquè crec que qui ara retrocedeix i perd les comunitats i ajuntaments a mans del PP d'esquerra en té ben poc, sinó perquè penso, realment, que aquest maig ens dóna motius per ser optimistes.

Evidentment, a Sant Cugat la situació és, com a mínim, complicada. Les majories absolutes mai són fàcils de digerir, i els que manen ja porten molts anys demostrant-nos que saben anar per feina i que no tenen cap intenció d'aturar la construcció d'una ciutat aparador que, darrera d'una aparença immaculada, amaga moltes vergonyes. També resulta preocupant, no cal negar-ho, l'ascens de la dreta més reaccionària i casposa, la que a la nostra ciutat -no ho oblidem- diu que cal fer llistes dels pisos pastera.

Malgrat aquesta aclaparadora majoria dretana, la setmana del 15 al 22 de maig ens va donar dues mostres que no tot està perdut. La primera va començar a Barcelona i s'ha anat estenent per tot arreu com una taca d'oli. Santcugatencs i santcugatenques indignades, conscients que les injustícies i la manca de democràcia que patim és insostenible, han començat a reunir-se i organitzar-se per tal de canviar les coses.

Una setmana després el 22 de maig, moltes persones que portàvem anys i anys treballant per un altre model de ciutat, hem començat a recollir els fruits. Després d'anys de treball de base, d'assemblees, de plataformes contra la guerra, les retallades, les agressions feixistes o les agressions al territori, més de 2000 persones ens van donar el seu suport. Si en algun moment havíem pensat que el que fèiem no anava enlloc, ens equivocàvem.

Fa un mes, doncs, a Sant Cugat teníem una majoria de dretes, i ara tenim una majoria de dretes però cada cop més gent desperta per canviar les coses. Coneixem la malaltia -el sistema-, els símptomes els patim dia a dia -atur, retallades, democràcia deficient...-. Només ens falta trobar la medicina. I ja ens hi hem posat.

Democràcia de la bona

(publicat dl diari de Sant Cugat del 13-5-2011)

Tot i que al final Bildu es presentarà, el 22 de Maig a Sant Cugat i arreu viurem una tupinada de les de tota la vida. La Tupinada és un esport molt habitual a l’Estat Espanyol que, tot i tenir el seu punt àlgid a finals del segle XIX amb el torn dinàstic de Cánovas del Castillo i companyia, a dia d’avui es segueix practicant, per exemple, amb el nom de Llei de partits. L’avantatge del joc és evident, car hi ha moltes maneres de practicar-lo: alterar el cens electoral, falsejar el recompte de vots, votar més d’una vegada, interferir en el desenvolupament de les votacions, etc. Actualment, les modalitats més de moda són prohibir partits o intentar limitar les opcions dels contrincants des de bon principi. De la 1ª corrent tenim l’exemple del lehendakari Patxi López, que ho és gràcies a haver il·legalitzat quasi 200.000 ciutadans bascos. La 2ª la veiem a la nostra transparent i immaculada ciutat: El partit majoritari imposa els blocs electorals vulnerant els criteris periodístics, i es distribueix de manera insultant l’espai que cada partit té per donar-se a conèixer. Els que no són al consistori tenen un 1%(!) dels plafons en llocs on no hi passa ni una ànima, mentre els partits amb representació ens bombardegen per terra, mar i aire amb les cares dels seus candidats. Establir i limitar la informació que reben els ciutadans, vaja. Això és una tupinada, i el demés, tonteries.

Coses que m'agradaria saber

(publicat al Diari de Sant Cugat, 8 d'abril de 2001)

Les declaracions del PP en matèria d'immigració i seguretat, susciten -inevitablement- algunes qüestions.

Com pretén el PP controlar els pisos pastera? Ja sé que són capaços de tot, però anirà el senyor Bergua pel carrer controlant i anotant? quin criteri seguirà? nombre de persones? procedència dels cognoms? Confondran pisos pastera amb pisos on viuen persones que no es poden permetre un habitatge millor?

El certificat de convivència també té tela. Qui l'expedirà?què s'hi demanarà? Hauràs de ser del PP per aprovar-lo? Es demanarà també als immigrants europeus i caucàsics?si jo vaig venir de Barcelona fa 10 anys, caldrà que passi les proves? S'hi haurà d'anar en dejú? Suposo que després dels anàlisis s'oferirà un petit refrigeri. També es demanarà a la resta de gent “autòctona”?

Nauseabundes i indecents, les declaracions mereixen una denúncia, però ja sabem que en aquest Estat la majoria de delinqüents -previ pagament d'advocats caríssims- acaben lliures.Ens estalviarem la despesa.

Els problemes d'inseguretat, senyors del PP, no els causen ni el color de la pell ni els pisos atapeïts. Els causa el sistema injust que el seu -entre molts altres partits- defensa i alimenta. Els causen les hipoteques i els desnonaments, l'atur i la manca de futur. Comencin per aquí i deixin d'emprenyar amb mesures que evoquen temps pretèrits. Les llistes i els certificats no porten massa bons records.

És per l'habitatge, per la manca d'oci, pels entrebancs a les entitats i pel poc futur que ens oferiu a la ciutat dormitori que ens heu construït

La diagnosi del Pla Local d'Habitatge ens ofereix, com a titular estrella, que el preu de l'habitatge no és la principal causa de l'emigració dels i les joves de Sant Cugat. La prova és clara: la majoria de joves que marxen ho fan a Barcelona, una ciutat més cara que la nostra.

Bé, no sé si el preu de l'habitatge és la causa principal, no he tingut temps de fer un estudi exhaustiu, però si que sé que el preu desorbitat i insultant de l'habitatge tan sols és un inconvenient més de la ciutat aparador que fa anys que ens estan construint. Necessito dir -el cos m'ho demana- que no entenc que d'aquí al 2013 es calculi que necessitarem 2266 habitatges nous. Qui ha fet aquest càlcul ha passejat per Volpelleres? Per rodar un spaghetti western només falten les boles de pols i palla rodant pels carrers. I Clint Eastwood, és clar.

El preu de l'habitatge, és evident, és un problema inassumible per la majoria de joves. Però la decisió de fer les maletes i anar a Barcelona o altres poblacions limítrofs més assequibles respon a un llarg memorial de greuges. El govern fa anys que ha deixat de banda les entitats del poble. La seva idea de cultura la coneixem bé: elitisme, gestió privada i espectacles de renom internacional. Les entitats de cultura popular i els grups de música locals que s'hi fotin fulles. Els tràmits i burocràcia per poder fer qualsevol acte desmoralitzen el més motivat. Les multes a les entitats que no combreguen amb l'equip de govern són una gota malaia que erosiona dia a dia.

Ara, per si no fos poc amb una ordenança del civisme que posa mil i una traves a les entitats per poder desenvolupar la seva activitat, volen aprovar-ne una altra encaminada a dificultar l'obertura de nous espais recreatius. Diuen que volen evitar molèsties als veïns...

Això és el que tenim. Un govern que, quan un veí truca per queixar-se que uns joves parlen en una plaça, en comptes d'intentar fer pedagogia i explicar que hi ha una cosa que es diu convivència, envia la policia local. Que està més preocupat perquè les parets del poble estiguin impol·lutes que pels 4000 santcugatencs aturats. I això, evidentment, no és casual. Respon a una estratègia clara i implacable que busca foragitar de Sant Cugat tots aquells que no compartim la seva manera de veure la ciutat. Porten més d'una dècada venent Sant Cugat com un balneari que, proper a Barcelona, té tots els serveis haguts i per haver. Darwinisme social. Qui s'adapta bé, i qui no, que foti el camp. Així, els contraris al model de ciutat cada cop seran menys i, ben aviat, podran certificar la defunció de la ciutat i el naixement d'un dormitori d'alt standing pels més acomodats.

Trobarem a faltar el teu somriure

 (publicat al diari de Sant Cugat, divendres 25 de febrer de 2011)

Sóc al ple municipal i, de sobte, prenc consciència que queden poques oportunitats per veure la Berta Rodríguez en acció. Després de 12 anys escalfant cadira ja ens havíem acostumat a les mocions anacròniques i a la seva lluita obstinada contra xacres socials diverses com l'avortament o el matrimoni i l'adopció per part de parelles homosexuals.

Qui votarà a favor d'una guerra moguda per interessos econòmics com la d'Iraq i després ens donarà lliçons de respecte, llibertat i drets humans cada dos per tres? Qui portarà joves a judici per protestar contra la guerra o exercir la llibertat d'expressió? Qui es quedarà sola defensant les successives retallades del Tribunal Constitucional?

Se'ns farà estrany no veure-la asseguda a la seva cadira i, com sempre passa amb les coses passades, amb el temps només recordarem els bons moments: el tàndem demolidor amb en Bergua, el pacte amb Recoder, els últims anys de solitud asseguda davant del “trànsfuga” Vázquez Dodero, etc

No hi ha cap motiu, però, per estar tristos o intranquils. El PP de la nostra ciutat té desenes de persones amb una capacitat àmpliament contrastada per defensar el caràcter sagrat de la Constitució, que el valencià i el català són llengües diferents o per salvaguardar les essències i les coses que ens uneixen davant del perill que corren en mig d'aquest ple farcit de sociates, comunistes reciclats, independentistes declarats i -Berta dixit- maulets encorbatats.

Jugar amb les cartes marcades o Ara li toca a Hewlett-Packard

Entre reformes laborals, reformes del sistema de pensions públiques i retallades socials, la nostra ciutat intel·ligent, transparent i video-vigilada tampoc s'escapa dels danys col·laterals del sistema. Des que va començar la crisi, periòdicament llegim als mitjans que alguna empresa amb seu a la ciutat haurà de prendre mesures per fer front a les dificultats econòmiques creixents. Evidentment, com sempre, les mesures les prendran aquells que no les patiran.

Els treballadors de Hewlett-Packard han decidit recentment recórrer a la vaga per intentar aturar els acomiadaments previstos. L'empresa ha plantejat 5500 acomiadaments a nivell europeu i la planta santcugatenca tindrà la seva part. Ara són els treballadors de Hewlett-Packard i ahir eren els d'Indo, Sharp i Delphi. Boehringer Ingelgheim i Grupo Ferrer també han alertat recentment que el sector està en perill, malgrat que de moment no preveuen acomiadaments.

Així doncs, el degoteig no s'atura. Abans de l'estiu Delphi esmorteïa el cop acceptant el mal menor de les baixes incentivades, les jubilacions anticipades i les recol·locacions; a principis d'any Indo comunicava que quasi 100 treballadors acabarien al carrer; i Sharp només garanteix la producció fins l'abril.

En la majoria de casos, aquestes mesures no responen a una necessitat real. És una pràctica habitual que els empresaris que volen tirar endavant un ERO confonguin al personal dient que l'empresa té pèrdues, quan en realitat l'únic que passa és que hi ha menys beneficis que en exercicis anteriors. Guanyen menys, però segueixen guanyant i, no obstant això, consideren que els plats trencats els han de pagar els i les treballadores.

En tots aquests processos, els representants dels empresaris demanen comprensió, mesura i moderació a l'hora de negociar. Proclamen que tots s'han d'estrènyer el cinturó, però el que per uns significa perdre una part dels beneficis, pels altres suposa perdre allò més bàsic: el seu mitjà de subsistència. La moderació, comprensió i mesura que tant preconitzen, no les apliquen mai a la seva voluntat d'obtenir beneficis.

No ens cansarem de dir-ho: El joc del sistema econòmic que tenim és injust, però si juguen, almenys que respectin les seves pròpies regles. Si l'empresari no assumeix riscos, no hi ha cap justificació perquè en els períodes de bonança acumuli beneficis. Si l'empresari no socialitza els beneficis quan les coses van bé, quan van maldades el que ha de fer és deixar de guanyar i no socialitzar les pèrdues.

Els polítics de casa nostra -i d'arreu- fan la vista grossa davant d'aquesta trampa sistemàtica i permeten que segueixin jugant amb les cartes marcades. No s'hi val jugar a un joc sabent que si perds pots demanar el canvi. O juguem tots o estripem la baralla.

Avancem feina (o ara que Pujol s'ha decidit)

Ara que el president Pujol s'ha adonat que amb Espanya no hi ha res a fer, és de preveure que un gran nombre de persones s'apuntin al nou cavall guanyador: la independència. I com que mai està de més ser previsors, hauríem d'anar tancant alguns temes.

El dia de la independència

Tot i que en aquest país tenim grans analistes i tertulians quehosabentot, no crec que ningú ens pugui avançar la data concreta de la declaració d'independència. Com que el més probable és que no caigui en 11 de setembre (hi ha una probabilitat entre 365) haurem de parlar com resoldre el tema. És clar que el dia de la independència (li direm així?) serà important, però seria injust abandonar l'11 de setembre un cop hàgim guanyat. Davant la nova diada, la resposta dels partits serà variable, com sempre. CiU no es mullarà, el PSC voldrà que la diada es passi a dir dia del federalisme i el PP (o el nou partit que defensi la família i el franquisme) reclamarà que, en tot cas, sigui dia laborable i que s'abandoni el to reivindicatiu.

El nom

Tal i com és aquest país, és de preveure que tindrem problemes a l'hora de decidir el nom: República Catalana o República de Catalunya, probablement. La dicotomia comptarà amb els seus corresponents debats aferrissats, tertúlies i conferències on els ponents més rellevants d'una de les opcions aportaran arguments històrics, polítics i morals per escollir el seu nom i no l'altre.

Com que sóc una persona de consens, i per evitar una guerra fratricida al nou Estat, proposo una solució per desencallar el debat: República Socialista Catalana.

L'11

A tot arreu, en èpoques esportives glorioses, bona part de la població s'aprèn l'alineació i la recita de memòria. Anem practicant: Valdés a la porteria, Oleguer, Puyol, Piqué i Capdevila a la defensa; Xavi. Busquets i Cesc, indiscutibles al mig del camp; i al davant, i aquí ve la polèmica, Verdú, Coro i sí, Bojan.

L'endemà

No ens enganyem, però. L'endemà de la independència, o l'endemà de la ressaca posterior a les celebracions desenfrenades on cometrem tota mena d'excessos, caldrà seguir treballant.

Segurament molts tancaran la paradeta perquè creuran que tot estarà fet o que la resta ja no importa. Res més lluny de la realitat, el dia següent començarà la feina de debò. Amb totes les eines al nostre abast haurem de definir com volem que sigui la nova República. Decidir si volem seguir treballant pels de sempre o per nosaltres mateixos, si volem que el nostre Parlament segueixi sent una sala de reunions on s'implementen les resolucions de l'FMI i la UE o esdevingui d'una vegada per totes la representació del poble, si nosaltres controlem el mercat o ell ens segueix controlant a nosaltres, si posem el nostre granet de sorra per salvar el planeta o seguim mirant cap a l'altra banda mentre el destruïm. Si el nostre futur el construïm nosaltres o se'l carreguen uns altres.

La resta no sé, però els de la CUP ja sabem on serem: De part dels bons fins a la mort!

Reformes laborals, plans d'ajust i sistema de pensions. La defunció de la socialdemocràcia i l'Estat del Benestar

El crack

Fa una mica més dos anys ens arribava la notícia de la fallida de Leman Brothers. El 15 de setembre de 2008, la companyia estatunidenca de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime.

La crisi esclatava i s'estenia arreu. Polítics, economistes i empresaris es posaven les mans al cap. Amb més o menys intensitat i convicció, carregaven contra els excessos -mai contra el sistema en sí mateix- que ens havien dut al col·lapse. Calia penalitzar els banquers, els grans empresaris i els polítics negligents que havien permès l'especulació financera i immobiliària. La reestructuració dels sistema financer era quelcom ineludible i l'entranyable ZP fins i tot parlava de refundar el sistema capitalista...

Com han canviat les coses en aquests dos anys! I que poc s'ha aprofitat el moment crític del capitalisme. Si fa poc el teníem a la UCI, ara està més viu que mai, sorprès d'haver-se'n sortit tan fàcilment i amb les ganes de menjar-se el món totalment renovades. Si no m'han pelat ara -pensa- no sé quan ho faran...

Resulta alarmant la manca de notícies sobre les penalitzacions que havien d'ajudar a evitar futurs desastres econòmics similars. Banquers, grans empresaris, especuladors i companyia, lluny de ser escarmentats durament, segueixen veient créixer els seus beneficis. Cap govern s'ha plantejat cap canvi estructural, seguint amb el mateix rumb a la deriva. L'esclat de la crisi feia pensar, com a mínim, en una sortida endavant en clau keynesiana, però res de res. Les receptes que llavors semblaven inevitables ara brillen per la seva absència: Res d'augmentar els impostos a les grans fortunes, res de controlar l'especulació financera ni de retallar despeses superflues, res d'acabar amb els paradisos fiscals ni d'acabar amb els fons d'alt risc.

Per contra, els beneficis dels bancs segueixen creixent (el 2009 els beneficis del banc Santander es van acostar als 9000 milions d'euros i els del BBVA superaven els 4000) i uns pocs segueixen augmentant les seves fortunes mentre la majoria perd allò més bàsic: el seu lloc de treball i el seu sou. La crisi, doncs, no només no està servint per corregir res, sinó que ha servit de punt d'inflexió per una nova ofensiva neoliberal que avança de manera alarmant.

La defunció definitiva de la socialdemocràcia

A casa nostra l'executiu del PSOE ha estat l'encarregat d'intentar sortir de la crisi. Els socialdemòcrates espanyols tenien la ocasió perfecte per marcar perfil i prendre mesures rotundament diferents a les que preconitzaven els neoliberals.

Si es tractava de reduir la despesa, haurien pogut prendre mesures amb menys impacte econòmic i social, retallant despeses polítiques prescindibles, com part del pressupost d'interior, de Defensa, d'Afers Exteriors o de la casa reial. Haurien pogut fer una profunda reforma fiscal augmentant els impostos a les grans corporacions i a les grans fortunes, o generar llocs de treball en sectors poc desenvolupats com el de les energies renovables, etc.

En comptes d'això, però, han optat per esdevenir els portaveus dels amics de l'FMI i el BM, adoptant un paquet de mesures anticrisi dignes de qualsevol govern neoliberal, però en cap cas d'un govern suposadament d'esquerres. Seguint fil per randa les directrius dels organismes financers internacionals, han reduït dràsticament la inversió pública, han retallat els sous dels funcionaris i els treballadors públics, han congelat les pensions, etc.

Més enllà de la injustícia d'aquestes mesures, que recauen únicament sobre els i les treballadores, el paquet de receptes ha anat acompanyat d'una perversa campanya de criminalització del sector públic encaminada a aplanar el terreny de cara a la propera tisorada. La demagògia i la utilització de l'estereotip del funcionari com a treballador privilegiat, acomodat i poc eficient n'és el millor exemple. Els serveis públics, la regulació estatal i la participació del sector públic en l'economia també han estat durament atacats, intentant associar-los a quelcom negatiu per definició. Mentrestant, les privatitzacions i l'extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, des de les empreses fins a la universitat, se'ns ven com la única solució positiva i eficient, es destina una quantitat ingent de diners públics per salvar la banca privada, i es segueixen gastant milers de milions d'euros en serveis externalitzats que només serveixen per enriquir el sector privat.

Així, malgrat que la crisi econòmica tingui el seu origen en el sector financer, el PSOE ha decidit que el punt clau per superar la crisi es troba en el mercat laboral. Culminant més de dues dècades on els governs europeus s'han dedicat a promoure reformes desregularitzadores del mercat de treball, tirarà endavant una nova retallada de drets que endurirà les condicions dels i les treballadores i que només beneficiarà els empresaris. La rebaixa històrica de la indemnització per acomiadament (el 1976 era de 60 dies per any treballat i ara serà de 33!), l'ampliació de poders als empresaris (que ara tindran encara més facilitats per reduir salaris, modificar els horaris, torns i tasques dels empleats en pro de la competitivitat), la condemna definitiva dels contractes juvenils (el contracte indefinit serà una utopia), i l'eliminació de les poques limitacions que tenien les ETT, deixaran els i les treballadores més desemparades que mai. Amb aquesta reforma laboral doncs, el PSOE tanca 30 anys de reformes que no han fet més que fer retrocedir els drets de la classe treballadora del nostre país.

I si el juny de l'any passat el PSOE anunciava la reforma laboral, ara hi posa la cirereta: la reforma del sistema de pensions. Totes les mesures proposades pel Govern Espanyol van en una mateixa direcció: desmantellar el sistema públic de pensions i fomentar la contractació de plans de pensions privats. Després de la reforma laboral i els plans d'ajust, doncs, amb l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys i del període per calcular les pensions, els “socialistes” tornen atacar els i les treballadores amb unes reformes que faran minvar considerablement la nòmina que percebran.

Aquest lamentable paper de la socialdemocràcia, aquí i arreu, certifica d'una vegada per totes la defunció d'una ideologia que fa molts anys que es va equivocar de camí.

Fa quasi un segle van errar al pensar que l'Estat, en comptes d'un instrument de dominació de classe, podia convertir-se en un àrbitre imparcial entre opressors i oprimits. Des de llavors, s'han dedicat a posar pedaços, uns amb més èxit que altres, per poder mantenir-se com una alternativa creïble al conservadurisme: Amb la crisi del 1929 van optar pel keynesianisme, limitant la intervenció de l'Estat als períodes de recessió per tal de combatre l'atur i corregir els errors del mercat. Després de la 2ª guerra mundial, amb l'objectiu de fer front a l'amenaça del comunisme i aturar la conflictivitat social, van formular la idea de l'Estat del Benestar i la cosa els hi va sortir prou bé.

Ara, però, davant la nova crisi sistèmica, els socialdemòcrates demostren que, més enllà de posar pedaços, no ofereixen cap alternativa al capitalisme més salvatge, i en comptes de fer un replegament en termes “keynesians”, opten pel conservadurisme i la 3ª via. Amb les seves reformes desmantellen l'incipient Estat del Benestar espanyol i provoquen un retrocés històric pel que fa a drets laborals, civils, personals i col·lectius. L'anomenada socialdemocràcia, doncs, abandona definitivament els seus principis fundacionals, convertint-se al social-liberalisme i deixant ben clar de part de qui està. Ja no té, doncs, cap raó de ser.

Aglutinant forces, cap a una 2ª vaga general

Sempre, però, podem trobar quelcom de positiu, i en aquest context de crisi profunda i de regressió de drets se m'acudeixen dues coses molt positives.

La primera és que teníem i seguim tenint raó. Tenim raó a l'advertir del caràcter cíclic -no casual- i progressivament agressiu de les crisi sistèmiques del capitalisme, i tenim raó quan denuncien la complicitat de la socialdemocràcia amb el projecte burgès. Tenim raó quan advertim que les diferències entre la dreta més reaccionària i les suposades esquerres queden reduïdes a 4 anècdotes.

I la segona cosa positiva, millor que la primera, és que cada cop més gent se n'adona.

Tot i que gran part de la classe treballadora encara creu que el PSOE i els seus succedanis governen a favor dels seus interessos, cada cop són més els que tenen clar que la socialdemocràcia no representa una alternativa al neoliberalisme. Ho veuen cada dia, quan renuncien a tota sobirania i acaten els plans d'ajust de l'FMI oblidant els desastres que han provocat allà on s'han aplicat, quan surten ràpidament a rescatar la banca mentre claven una nova estocada als més dèbils, quan abarateixen l'acomiadament fins a límits obscens, i quan cap dels 169 diputats del PSOE qüestiona ni una sola coma de la reforma laboral. Durant anys han permès la opulència i els beneficis empresarials desorbitats, i quan toca apretar-se el cinturó, només ofereixen atur i retallades. Tripartits i PSOE signen EROs sense miraments i responen a la crisi del neoliberalisme amb més neoliberalisme. CCOO i UGT, instal·lats de ple en el pactisme social més vergonyant, acaten i miren cap una altra banda.

Se'ns gira més feina que mai, car tenim la responsabilitat de canalitzar adequadament aquest malestar creixent, convertint l'emprenyament conjuntural en una ferma voluntat de canvi estructural. Amb reivindicacions econòmiques i mesures immediates per tal de sortir de la crisi, però emmarcades en un programa més ampli de transformacions profundes.

Les organitzacions de l'esquerra rupturista i transformadora i els sindicats de classe hem de sumar esforços i posar-nos al capdavant de la protesta. Cal crear comitès de suport a una nova vaga general a tots els barris i ciutats per poder respondre de manera contundent, sense oblidar que aquesta nova mobilització no és la finalitat, sinó el mitjà que permetrà seguir aglutinant i teixint aliances entre els sectors populars. Hem d'agafar exemple dels companys grecs i entendre que només una lluita prolongada (més enllà d'una vaga general puntual) pot ser fructífera.

Ja fa molts anys que plantegem la dicotomia Socialisme o barbàrie. La barbàrie neoliberal ja fa molt que dura i ja veiem on ens ha dut. Només ens queda, doncs, el Socialisme.