Maig Sant Cugat, Setembre Catalunya. Als i les companyes de Procés Constituent

Fa poc més de mig any, a Sant Cugat, la Candidatura d'Unitat Popular i Procés Constituent vam decidir sumar esforços i anar plegats a les eleccions municipals del passat 24 de maig. Des de la CUP vam fer l'aposta a partir de la constatació que, de tots els agents polítics de la nostra ciutat, el Procés Constituent era amb qui teníem una major coincidència, tant a nivell ideològic, ètic com procedimental. Així ho demostraven els 10 punts del seu manifest, plenament coincidents amb el pensar i fer de la CUP. Aquesta sintonia, emmarcada en la conjuntura d'emergència social i nacional que fa temps que vivim, ens va dur a considerar imprescindible el fet d'aglutinar forces d'aquells que treballàvem amb els mateixos objectius i en una mateixa direcció.

Ho dèiem el dia que presentàvem la candidatura a la ciutat: La candidatura CUP-PC era la suma de forces que, des de la diversitat de tradicions polítiques, representava l'esquerra alternativa. Aquella que té clar que el sistema en què vivim no es pot edulcorar i cal un canvi estructural. La que, des de baix i assembleàriament pren les seves decisions. La que té clar que el subjecte polític som els i les catalanes, i que no hem de subordinar el procés constituent que necessita el nostre poble a un suposat canvi polític a l'Estat Espanyol.

El 24 de maig vam votar, i a Sant Cugat la candidatura CUP-PC va confirmar les bones sensacions de la campanya i les mostres de suport que ens arribàven obtenint un suport significatiu que ens va convertir en la segona força política a la ciutat amb més d'un 15% dels vots. I aquests resultats es van assolir presentant-nos com l'alternativa a les polítiques de CiU, sense rebaixar el discurs o subtilitzar-lo per fer-lo més amable o digerible. Amb una proposta nítidament transformadora.

L'experiència no podia haver sigut més enriquidora i engrescadora. Malgrat que l'aposta de la CUP no són les coal.licions, la intuició de l'entesa va ser encertada. No perquè la gent del Procés Constituent de Sant Cugat siguin molt bona gent (que ho són) sinó perquè, barreres estètiques, històriques, de llenguatge o fins i tot generacionals a banda, compartim dos elements que són cabdals en l'aposta política: l'anàlisi rupturista i el conseqüent projecte polític i la determinació que el com es fan les coses és al capdevall tant o més polític. Ambdues som forces que no ens hem de disculpar per res del passat ni per ningú. Actors netament sobriranistes, netament transformadors. Netament assemblearis, netament activistes. Sense cap por a cap debat i amb les ganes necessàries de guanyar, però mai de guanyar a qualsevol preu o el pitjor, diluïnt i descafeinant la nostra proposta.

Ho hem dit des d'un primer moment: les eleccions del 27 de setembre han de tenir un caràcter plebiscitari i constituent. I pensem que cal bastir una candidatura de ruptura que aglutini aquells que no només compartim l'anàlisi que la ruptura amb l'Estat Espanyol és legítima i necessària, sinó també -i sobretot- una oportunitat per a constituïr un nou país. Dels que creiem que sense sobirania econòmica no hi ha veritable independència. Caldrà fer-ho amb forces sobre les quals no plani cap dubte i que reconeguin que l'únic subjecte polític és el poble català.

Creiem fermament que és desitjable traslladar l'experiència de Sant Cugat (i d'altres municipis on vam anar plegats) a les eleccions d'aquest setembre. I pensem que el Procés Constituent té un paper clau en aconseguir que aquesta candidatura sigui una alternativa a la falsa dicotomia entre la llista unitària i el SíQueEsPot. Nosaltres no renunciarem a res perquè ho volem tot.

Companys del Procés Constituent: Des de la nostra humil aportació us animem a acompanyar-nos en aquest viatge i a sumar esforços amb la CUP-Crida Constituent.

Per davant vagi el respecte a la vostra decisió final, per descomptat, però no hem volgut deixar escapar la ocasió de compartir les nostres reflexions i experiència.

Salut,

Núria Gibert i Dasca i Ignasi Bea i Seguí. Militants de la CUP Sant Cugat i regidors de la candidatura CUP-Procés Constituent.

La CUP no té cap punyetera proposta de model de ciutat

Sembla que alguns han acabat creient fermament en la cita atribuïda al bo d'en Joseph Goebbels «una mentida repetida mil vegades acaba per convertir-se en veritat» i a això es dediquen, a repetir sempre que poden coses que no són certes, aviam si així poden desacreditar els seus adversaris polítics. Així, per evitar respondre a preguntes incòmodes, surten amb la cantarella «la CUP no té proposta de model de ciutat».

L'autocrítica és una virtut que sempre he valorat especialment, i en aquest sentit a la CUP en fem sempre que podem, i sabem perfectament que ni ho fem tot bé ni tenim solucions màgiques als molts problemes socials que pateix el país i la ciutat. També és probable que a vegades no aconseguim explicar de la millor manera alguna de les nostres propostes -en el meu cas personalment personal, parlo massa ràpid i sovint la persona de l'Ajuntament que transcriu els plens em demana que afluixi, que si no no pot fer l'acta correctament-, però dir que no fem propostes en positiu o no parlem de model de ciutat és, senzillament, una bola de les grosses.

En el nostre model de ciutat, per començar, el cartell que anuncia les jornades de portes obertes de les escoles i instituts públics no estarà il·lustrat amb una foto d'una escola concertada -traïció del subconscient?-. En el nostre model de ciutat les bonificacions en el pagament d'impostos aniran associades únicament i exclusiva al nivell de renda i no a fets com ser família nombrosa, i així recaptarem més i podrem destinar-ho a alguna de les moltes necessitats que tenim. En el nostre model de ciutat els joves i els menys adinerats no hauran de marxar de la seva ciutat per l'elevat nivell de vida, perquè l'habitatge de lloguer social serà la principal prioritat i cercarem els recursos per fer-ne on calguin. En el nostre model de ciutat, apostarem per la municipalització de serveis, i amb els beneficis que s'enduria l'empresa privada millorarem les condicions laborals dels treballadors municipals. En el nostre model de ciutat treballarem perquè els mecanismes de participació ho siguin realment i no acabin sent simples audiències públiques. En el nostre model de ciutat farem una aposta ferma per la defensa dels treballadors, encara que això ens impedeixi assolir algun acord d'esponsorització amb multinacionals que acomiaden mentre tenen beneficis. En el nostre model de ciutat les entitats que vulguin fer qualsevol cosa no trobaran les traves actuals i gaudiran d'un entorn propici on desenvolupar les seves activitats. En el nostre model de ciutat, aquells que no governen no s'assabentaran tan sovint de qüestions importants per la premsa, i quan preguntin alguna cosa que ens incomodi, no titllarem les preguntes d'acusacions. En el nostre model de ciutat la smart city serà aquella que utilitzi els recursos de la manera més eficient i millori la vida dels ciutadans, i no simple cosmètica i marxandatge. La ciutat que nosaltres proposem no es vendrà a si mateixa com un lloc d'alt standing pels més acomodats mentre amaga un rereciutat on un percentatge important malda per pagar els subministraments bàsics i la meitat de la població pot ni estalviar un euro a l'acabar el mes. El nostre model per Sant Cugat és aquell on els carrers de la nostra ciutat són llocs per viure-hi i socialitzar-se i no simples metres quadrats per a la inversió i el consum.

Podeu repetir que no tenim proposta de model de ciutat, però les mentides, per mil o dues mil vegades que es repeteixin, no esdevenen veritat.

p.d: la limitació d'espai m'impedeix concretar les propostes que hem fet des de la CUP els darrers anys. A la nostra pàgina santucugat.cup.cat podeu trobar-les totes.

Acabarem tornant-nos capullos tots plegats

El do de la ubiqüitat
Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, ubiqüitat és «el fet d'estar present pertot». El do d'estar a tot arreu simultàniament, vaja. Però per entendre millor el significat de les paraules, què millor que un exemple gràfic i proper? La nostra alcaldessa, per exemple. Quan la veig per TV3 sortint d'una reunió de la direcció nacional de Convergència ràpidament m'assalta un dubte raonable: en aquests precisos instants, qui està fent d'alcaldessa a la ciutat? La premsa local ja fa temps que ha advertit el do la ubiqüitat que posseeix l'alcaldessa, i en una entrevista recent un periodista li pregunta si és més fàcil veure-la per TV3 que caminant pels carrers de Sant Cugat i li comenta que cada cop en més actes on s'havia anunciat la seva presència finalment no s'hi presenta. En comptes de negar-li, l'alcaldessa respon amb un inquietant «potser», i intenta tranquil·litzar-nos dient que el seu càrrec de portaveu de CDC no és remunerat.
Alcaldessa, crec que el que ens preocupa no és si la portaveu de CDC té sou o no, sinó si es pot compaginar ser alcaldessa d'una ciutat de prop de 90.000 habitants, ser portaveu d'un dels partits que governa el país -i més encara en la conjuntura política actual- i vicepresidenta de la Diputació de Barcelona.  Ja sé que les dones, a diferència dels homes, poden fer dues o fins i tot tres coses a la vegada, però, a part que la duplicitat de càrrecs no penso que sigui quelcom gens positiu, tinc seriosos dubtes que es puguin fer totes les tasques com cal.

Networking, brainstorming i la mare que ens va matricular
Mai he estat massa amic dels anglicismes per bé que, com més o menys tothom, n'he assumit com a propis i n'empro amb normalitat uns quants com futbol o vàter. Però no puc entendre de cap de les maneres perquè hi ha qui diu brainstorming si es pot dir pluja d'idees i que a qualsevol conversa hagis de sentir feedback, background, target i altres moltes paraules que es poden dir perfectament en la nostra llengua.
En determinades àrees del nostre ajuntament, la cosa s'endinsa de ple en el terreny del ridícul. Fa dos dimarts, a la comissió d'economia, el responsable de la Fundació Sant Cugat Actiu ens passa l'informe periòdic de les tasques realitzades. Primer punt: Màrqueting. 3 subpunts: «Sant Cugat Experience» (dir-li mostra Sant Cugat Actiu quedava massa pagès i des del 2015 tindrà el nom en la llengua de Monica Lewinsky), «Welcomepack» (material informatiu sobre turisme i empresa) i, en tercer lloc l'arxiconeguda «Smart City», allò del qual tothom parla i ben pocs saben què és.
D'acord que la globalització i McDonalització del planeta avancen de manera inexorable, però de moment encara som catalans i la nostra llengua no ha estat exterminada, i no perquè des de l'Estat espanyol no ho hagin intentat de manera reiterada. Algú dirà que em queixo per queixar-me, però penso fermament que amb tant anglès perquè sí acabarem tornant-nos capullos tots plegats.

La PAH Rubí aixeca l'acampada -Constatacions-
1- La lluita no només serveix, és l'únic camí. Després de 115 dies d'acampada davant Catalunya Caixa, s'han aconseguit 5 dacions en pagament. L'acampada s'aixeca i s'enceta la negociació pels demés casos. No deia Catalunya Caixa que no hi podia fer res?
2- No oblidem, però, que al cap i a la fi estem celebrant que 5 famílies es queden al carrer. Sí, ja no tenen deute amb el banc (només faltaria!) però s'han quedat sense sostre. Bertolt Brecht deia «Quins temps aquests que vivim, on cal defensar allò que és obvi». Així, en la societat on la usura està normalitzada i funcionaris públics vestint d'antiavalots carreguen contra els que s'han quedat sense casa, sembla que hàgim guanyat. Però tenir sostre hauria de ser un dret universal i no carn de negoci.
3- Hi ha coses que no hem d'oblidar. L'ajuntament ha fet de mediador, però sense prendre partit pels que ho passaven malament, i les JNC van fer-ho deixant clar l'únic que els preocupava: que els carrers de la ciutat estiguessin nets i transitables. I finalment, que a Catalunya Caixa no se li ha d'agrair res de res, a part del patiment que ha provocat i segueix provocant en tantes famílies.

p.d: Ahir a la tertúlia de cugat.cat, parlant del futur centre d'educació especial, el representant de CiU va dir que això ajudava a posicionar Sant Cugat com a «hub» educatiu. El que deia.

Any nou, misèries de sempre

La ciutat on no hi ha atur
Segons alguns experts expertament experts en la matèria, ja s'albiren els brots verds i aquest 2015 serà el de l'inici de la recuperació. A Sant Cugat, capdavanters sempre, fins i tot en tenir papereres intel·ligents -trobo que ja no n'hem parlat més d'això-, tenim unes xifres oficials d'atur (8.29%) que generen cofoisme en l'equip de govern i contribueixen a refermar allò de «l'oasi santcugatenc», aquella ciutat on tothom està molt content d'haver-se conegut i que quasi no té atur. Amb les dades de l'atur, com en totes les dades en general, hi ha la possibilitat de fer-se trampes al solitari, i a Sant Cugat deu ser un dels jocs predilectes. Sabeu què passa? Que si un empresari tenia contractat un treballador per fer una feina cobrant 1600 al mes, amb les facilitats que les reformes laborals dels darrers anys permeten, el pot fotre al carrer i contractar dues persones que facin el mateix cobrant cadascuna 600. Tenim una persona més cotitzant a la seguretat social -i un aturat menys- i tots ens felicitem. Però el que tenim en realitat és l'assumpció de la precarietat com quelcom normal. Tenim que la meitat dels joves no tenen feina i que dels que en tenen, la meitat no arriba al Salari Mínim Interprofessional (SMI). I podríem seguir. I com acostuma a passar, els pocavergonyes que ens diuen que és millor treballar cobrant una misèria que no fer-ho, acostumen a ser els que tenen sous amb 4 zeros. Com la bona de Christine Lagarde del FMI, que cobra 1049 euros nets al dia (383.000 anuals) i ens diu que encara calen més reformes i sacrificis.
Tanmateix, un equip de govern que quan li diuen que un 1% té més del 20% del total de renda de la ciutat no veu cap motiu de preocupació, tampoc el veurà aquí.

Ricoh i el seu director general
I és que a la nostra ciutat smart i business-friendly, com el govern dels millors de Mas i companyia, tot això -la concentració de la riquesa en mans de molt pocs, la precarietat laboral, etc- deu ser quelcom molt normal i acceptable. Aprofitant els dates nadalenques, el director general de Ricoh a l'estat, empresa amb seu a Sant Cugat, va dir en una entrevista al diari ARA que «la devaluació salarial ha sigut bona, havíem perdut competitivitat com a país» i, com a mínim jo, no he sentit que ningú demanés explicacions per aquesta burla inacceptable a la majoria de la població que ha vist minvar seriosament les seves condicions de vida els darrers anys. I aquí començo amb les promeses electorals: si la CUP té l'alcaldia, demanarem explicacions per coses com aquestes i no en passarem ni una. Perquè ja n'hi ha prou d'un govern que fa la pilota als CEOs i dona l'esquena als i les treballadores. Prou de posar catifes vermelles i fer convenis amb empreses que precaritzen i acomiaden mentre tenen beneficis obscens.

100 dies
Ja fa més de 100 dies que la PAH de Rubí acampa al carrer Villà. Abans d'acabar l'any vam tenir un ple de desembre que, a més de començar en dilluns i acabar en dimarts, va veure com s'aprovava una moció on l'Ajuntament es comprometia a mantenir la mediació amb la PAH. Els proposants (la CUP), però, vam votar-hi en contra. Perquè amb les esmenes de CiU queien dues coses importants del text original: la retirada de les multes i la condemna d'una actuació policial que va acabar amb diversos ferits. Demostrant de nou una manca de sensibilitat alarmant, l'equip de govern reduïa el tema a la qüestió legal. Resumint: La PAH està ocupant la via pública de manera no consentida i això és sancionable. Textualment: «No estem atacant el seu dret de reunió i de manifestació, però demanem que compleixin els requisits que es demanen per a qualsevol situació de la via pública». Per arrencar a córrer.

Un estudi, coses que no caldria explicar i una de federalistes

Constatacions d'un estudi

La setmana passada el Diari de Sant Cugat publicava un interessant article sobre la distribució de la renda a Sant Cugat. Ens parlava d'un fet que no era difícil d'intuir: que Sant Cugat és la ciutat catalana amb major desigualtat en la distribució de la renda, i aportava algunes dades interessants, com el fet que l'1% de les rendes més altes de la ciutat acumulen ni més ni menys que el 21,02% del total de la renda, o que la renda mitjana dels declarants santcugatencs és de 50.434 euros (aquí alguna cosa falla, hauré de reclamar, perquè la meva renda és una quarta part d'aquesta). Entre 361 santcugatencs es reparteixen 383 milions d'euros, més d'un quilo per barba de mitjana. Puc afirmar que, si no dissimulen molt bé, jo no conec ningú que tingui un milió d'euros. Ni mig, vaja. També segons l'estudi, hi ha 36 persones que declaren una mitjana de 5,7 milions. D'aquests tampoc en conec cap. Als municipis del voltant hi ha desigualtat, però l'1% de les rendes no suca tant (Rubí 6.97%, Cerdanyola 8,84%, Sabadell 11,42% i Terrassa 13,31%)

Coses que no caldria explicar

Preguntats sobre aquestes dades, membres de l'equip de govern treuen ferro a la qüestió. I algun deixa anar perles de l'estil «no ens ha de preocupar que hi hagi molta diferència si no que la gent que estigui més abaix disposi de recursos». Hi ha coses que a vegades penses que ja no caldria explicar i després de llegir segons què veus que estàs totalment equivocat i que de tant en tant convé recordar-les. I passa que el fet que hi hagi un desequilibri en les parts més altes de les franges de renda i el fet que hi hagi gent que malda per subsistir no són coses sense relació. Entre altres coses perquè n'hi ha uns que exploten -pocs- i altres -bastants més- que són explotats. O que la pobresa és conseqüència de les injustícies del sistema que defenseu, no un fenomen natural inevitable.

Passa que a Sant Cugat, malgrat el comprensible cofoisme per la salut econòmica de l'ajuntament, tenim un percentatge important de gent (al voltant del 12%) que malda per pagar serveis bàsics com el gas, l'electricitat o l'aigua. Que un 10% necessita els serveis socials i que les famílies ateses per Càrites augmenten i ja són més de 800 a la nostra ciutat. I passa, també, que encara que a la ciutat tinguem un atur molt inferior a la resta del país (8,33%) abunden les feines precàries, que dels joves que tenen feina ni la meitat arriben al salari mínim interprofessional, i que cada dia n'hi ha que passen a engrossir les files del col·lectiu dels noumarxats, aquells santcugatencs que han de deixar la ciutat pel nivell de vida impossible que s'imposa.

Una de federalistes

Fa uns dies es va presentar a Sant Cugat Federalistes d'Esquerres i l'acte, que va omplir una de les sales de la Casa de Cultura, va deixar unes quantes cites memorables. Un dels convidats, Joan Botella, va dir que «No hi ha dret d'autodeterminació: el que és legítim és plantejar el desig d'independència», que «Hi ha una majoria federalista però no és visible perquè no té portaveus» o que «Cada vegada hi ha més federalistes a Espanya: es declaren a favor d'aquesta opció PSOE, IU, Podem». Victòria Camps, una de les impulsores del Foro Babel, no es va quedar curta: «les esquerres no poden tenir com a opció la independència», «el dret a decidir no existeix. L'autodeterminació només és per a les colònies».

Més enllà del fet que el federalisme és una opció totalment legítima, o que jo no comparteixi segons quines afirmacions sobre les majories socials a casa nostra, em limitaré a dir dues coses: 1- Que algú que nega el dret d'autodeterminació ni tan sols es pot anomenar d'esquerres, ras i curt. I 2- que parlar de federalisme a l'estat, quan a l'Estat Espanyol no estan ni han estat mai per la qüestió, quan calen 2/3 de congrés i senat per una reforma, convocar eleccions, 2/3 altre cop del nou congrés i el nou senat, i un referèndum no és una utopia. És el que ve després.

*l'article al Diari de Sant Cugat porta per títol «36 santcugatencs acumulen l'1% de la renda local» del Bernat Bella

L'ajuntament multa, la JNC assenyala i els Mossos actuen

Infinita vergonya en 3 actes

1.
Fa un parell de mesos el Departament de Salut feia públic l'informe “Efectes de la Crisi econòmica en la salut de la població de Catalunya”, on, a part de constatar que el 2012 l'esperança de vida dels i les catalanes va començar a disminuir després d'anys de créixer, que la mortaldat general i infantil augmenta o que els hàbits tòxics creixen, especialment en aturats de llarga durada i  entre els sectors socials més desafavorits, ens deia que entre el 2007 i el 2013 havien tingut lloc 79.043 desnonaments a Catalunya. 43 al dia el darrer any. Dels desnonats, un 70% estaven a l'atur i un altre 70% tenia serioses dificultats per satisfer les necessitats bàsiques (alimentació, aigua, electricitat...)

I en aquest context arriba la tardor a Sant Cugat i la PAH de Rubí decideix acampar davant l'oficina de Catalunya Caixa al Carrer Villà per demanar la dació en pagament per una vintena de famílies de la ciutat veïna. Catalunya Caixa es tanca en banda i rebutja dialogar, entre altres coses perquè s'ha venut les hipoteques a Blackstone, un dels pitjors fons voltor que coneixem. Així les coses: Catalunya Caixa rescatada amb diners públics (14.000 milions), els responsables del major saqueig  patrimonial i financer a casa nostra a casa seva fent gintònics tranquil·lament a casa seva i la gent que no pot pagar la hipoteca que va contractar amb aquesta entitat, a punt de quedar-se sense sostre.

2.
L'ajuntament de Sant Cugat se'n desentén, argüint que no hi ha casos que afectin a santcugantencs. Després de més de 40 dies d'acampada, sense haver fet cap pronunciament en suport als acampats (que no és un conflicte entre iguals, carai, que és entre uns lladres i uns que reclamen un dret tan bàsic com tenir un sostre!) l'ajuntament opta per multar 5 dels protestants a 375 per barba per ocupació de la via pública sense permís. Multes que no podran pagar i que no faran més que empitjorar la situació. Davant el silenci de l'equip de govern, la JNC s'erigeix en portaveu oficiós amb un comunicat repugnant que demana a la PAH que aixequi l'acampada perquè aquesta “tenia certa legitimitat com a protesta puntual i en un temps determinat i no ocupant la via pública de tots durant tant temps" i dóna suport a les accions legals -a les multes, vaja- que s'estan duent a terme. Serem suaus i direm que les nois i noies de la JNC pateixen una manca d'empatia i sensibilitat alarmant.

3.
Amb la situació enquistada i sense possibilitat d'albirar una sortida a tot plegat, la PAH de Rubí ocupa l'oficina de Catalunya Caixa de la Rambla del Celler el matí de dilluns. I malgrat que un procés de mediació arrenca el compromís que els Mossos desallotjaran sense violència, el cert és que, amb nocturnitat i celeritat la unitat ARRO dels Mossos actua amb violència desmesurada contra els membres de la PAH i les desenes de persones que som allà per donar suport a les seves reivindicacions. Plouen hòsties i ni els periodistes que cobreixen els fets se'n salven. El resultat? Dits trencats, contractures, contusions i gent atesa a l'Hospital de Sabadell i al CAP.

Res és casual. Tampoc el desallotjament violent de dilluns, que és la culminació de l'actitud negligent del govern amb la PAH. I aquest és el sistema que tenim: els responsables del frau de CX (un forat de 11.6 milions!) impunes. El rescat el paguem entre tots, i els damnificats, que corren el risc de quedar-se sense sostre, desallotjats violentament per uns funcionaris públics que també paguem entre tots però que sistemàticament es dediquen a protegir els interessos dels poderosos. Cornuts i pagar el beure no, el que ve després.

Aquesta columna no parla de la consulta

Malgrat que el Consell d'Estat s'entesti a demostrar-nos que Estat Espanyol i democràcia són com l'oli i l'aigua impugnant per unanimitat el nou 9N, avui no parlaré del tema. Tampoc parlaré dels casos de corrupció setmanals, ni dels 51 detinguts en el marc de l'operació Púnica ni de l'il·lustre ex-conseller Nadal. Tampoc entraré, altra feina tenim, a valorar les paraules del bo de n'Iceta – àlies el renovador- ni del seu col·lega del nord Patxi López, aquell que només va poder ser lehendakari impedint votar a desenes de milers de bascos. I si no en parlo no és perquè no hi hagi suc, sinó perquè a Sant Cugat tenim temes per triar i remenar

Misèries de la Smart City
Fa més d'un mes que la gent de la PAH de Rubí acampa al carrer Villà per demanar la dació en pagament per una vintena de famílies rubinenques. Catalunya Caixa es nega a dialogar i s'espolsa tota responsabilitat argumentant que aquestes hipoteques ja no són cosa seva. Se les han venut a un fons voltor. Els damnificats? ja s'ho faran. Després de 5 setmanes l'Ajuntament no ha mostrat cap signe d'empatia, tan sols incomprensió per una protesta que “no afecta la ciutat”. La seva brillant intervenció ha estat multar amb 375 euros els acampats per ocupar la via pública sense permís. No sé vosaltres, però jo sento una profunda vergonya de tenir un equip de govern amb aquesta manca de sensibilitat alarmant i que ho redueix tot a un problema d'ocupació sense permís de la via pública.

Sant Cugat va decidir 0.7%
Amb aquest lema vam celebrar la 39 edició de la Festa de Tardor el passat cap de setmana, commemorant que fa vint anys, després d'una acampada reivindicativa a la ciutat l'Ajuntament va acordar destinar el 0.7% dels ingressos a ajuda al desenvolupament. Incongruències incongruentment incongruents, la gent del PP, que any rere any critica que es destinin diners del pressupost a cooperació, van muntar la seva paradeta, clar que sí.  I mentre alguns, entre els quals la CUP, recollíem signatures per temes tan anecdòtics com la ILP per una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva, coeducadora i en català, la gent del PP i C's es preocupaven pels temes que de debò afecten els i les santcugatenques i recollien signatures per demanar la retirada de l'estelada de la plaça Lluís Millet. Realment entranyable.

A 6 taules per terrassa
Per més que ho intento, no se m'acudeix pitjor manera de gestionar el conflicte entre les terrasses i els veïns que la que està duent a terme l'equip de govern. Deixant de banda el frau que suposa el trencament del Pacte per la Nit, ara arriba una nova mesura en forma de “decretazo, i alguns establiments han vist reduïdes a 6 les taules que poden posar a les terrasses. Al ple municipal preguntem quins són els establiments afectats, per quin motiu, i si s'han tingut en compte les nefastes conseqüències econòmiques (de moment ja hi ha treballadors acomiadats) que aquesta mesura pot suposar per l'hostaleria local. Se'ns respon amb evasives i se'ns diu que els establiments ja saben que la principal activitat econòmica s'ha de desenvolupar a l'interior dels locals i que les terrasses, en tot cas, són un complement. Quan preguntem si realment ens estan dient que no hi ha persones que obren negocis comptant amb la terrassa, ens diuen que això està regulat a l'ordenança. I sabeu què? No ens ho creiem
I aquesta situació no és casual i té un clar culpable. Qui dóna permisos a tort i a dret per fer terrasses  sense pensar en possibles problemes. Qui ven alhora dos models de ciutat contradictoris, una ciutat que té de tot i un balneari d'alt standing. Qui s'omple la boca amb el ric teixit associatiu i cultural i després posa tot tipus d'impediments per fer activitats. Tard o d'hora el conflicte havia d'arribar.

Desobeir per canviar-ho tot

“Ni podemos ni queremos, pero sobre todo, no queremos” diu Rajoy. I el que semblava un problema estrictament jurídic, es revela com una manca de voluntat política evident. No ens volen deixar votar, però el que ens neguen realment és el dret a ser, a ser subjecte polític per decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. El TC ja ho va fer eliminant la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut, i ara, amb una celeritat inusitada, reincideix. Els catalans ni podem votar, ni podem ser.

Els drets es conquereixen lluitant, i la història és el continuu de les lluites dels subjugats contra aquells que els subjugaven. La lluita dels oprimits és el motor de la història, i sense aquesta avui la discriminació racial seguiria a Sud-Àfrica i els EUA, les dones no podrien votar i la jornada laboral seria de 16 hores. Els drets que avui ens semblen normals, perennes i inalienables són fruit de la lluita i, en gran part, de la desobediència a un status-quo que responia als interessos de les classes dominants. Els drets es conquereixen lluitant, i més en un Estat no democràtic com l'Espanyol, on l'estat liberal va arribar de manera tardana, sense qüestionar les fronteres heretades de la monarquia absoluta i, per suposat, sense preguntar als seus ciutadans si volien o no formar part del projecte. Un Estat que fins fa pocs mesos ha tingut com a cap d'estat que va jurar els principis del Movimiento i va ser designat per un dictador criminal. Un Estat que davant una mobilització sostinguda de milions de catalans, amb els punts àlgids de les tres darreres diades, només argüeix la Constitució. Una Constitució aprovada sota coacció dels militars i l'amenaça de retorn a un escenari guerracivilista. Una Constitució que no han votat ni 3 de cada 10 ciutadans vius a dia d'avui (els que tenen 57 anys o més) i si restem els abstencionistes i els vots en contra, només un 15% de la població actual va donar-hi el vist-i-plau. Una Constitució sagrada i intocable que, curiosament, PP i PSOE poden canviar en un tres i no res. amb nocturnitat, una nit d'estiu, per decidir que la màxima prioritat és pagar un deute en bona part il·legítim. Intocable? Depèn de per qui i per a què.

Cal, doncs, desobeir. Perquè tot procés d'emancipació implica una ruptura amb la legalitat vigent per tal de constituir-ne una de nova. Com deia Hanna Arendt i avui recordava David Fernández: “La llei pot estabilitzar i legalitzar el canvi. Però el canvi és sempre el resultat d'una acció extralegal”.

Això és, desobeir per votar i guanyar tan sols la oportunitat de construir quelcom nou. Perquè sobirania al segle XXI no vol dir tenir un estat. Sobirania vol dir autogovernar-nos i que no ho facin ni Rajoy ni Merkel ni la troika. Decidir els termes econòmics, polítics i socials que han de conformar aquest nou estat. Articular la nostra economia, el nostre teixit productiu, els nostres transports, les nostres comunicacions, etc al servei de les necessitats de la majoria i no d'uns pocs.

Això és, canviar-ho tot perquè sinó, correm el risc de no canviar absolutament res. Fa 40 anys ens deien insensats quan cridàvem independència. Avui ens ho diuen per cridar a la desobediència i a capgirar l'ordre polític, social i econòmic imperant. El temps ens donarà la raó.

El 9N toca desobeir i votar per canviar-ho tot.

Tots som veïns

Als peus de Collserola, la ciutat on visc és com totes les ciutats. Només que, a diferència d'altres urbs, els colors predominants a vista d'ocell són el verd rotonda i el blau piscina, i que una de cada dues persones que camina pel carrer ha votat CiU. La ciutat on visc és com qualsevol altra ciutat, i CiU, amb la legitimitat d'un suport creixent a les urnes, ha construït un model de ciutat acceptat per la majoria. Podem enganyar-nos, però les coses són com són.

La ciutat on visc, als peus de Collserola, és més o menys com totes les ciutats, amb els seus veïns i veïnes que conviuen i comparteixen l'espai públic. Com a totes les ciutats, també, els veïns tenen diferents gustos. Hi ha qui és més de música clàssica, hi ha qui és més de balades lleugeretes, i hi ha qui és més de La Polla Records i Ramones. Hi ha qui prefereix la novel·la i qui prioritza l'assaig. Hi ha qui demana sempre la carn poc feta i hi ha qui l'espatlla -molt legítimament, d'altra banda- demanant-la cuita com una sola de sabata. Hi ha qui és més de dedicar les nits de cap de setmana a la lectura reposada i hi ha qui prefereix passar-les prenent quelcom amb els amics en algun local o terrasseta agradable. Hi ha qui és més de Sala i Martin i hi ha qui és més de Marx i Lenin. A la ciutat on visc, com a totes les ciutats del món en general, hi ha de tot.

Conscient d'aquesta bonica pluralitat, concretament pel que fa a la manera com s'administra el temps d'oci, i dels conflictes que aquestes diferents concepcions impliquen entre els santcugatencs, l'equip de govern va proposar el Pacte per la Nit. Una bona iniciativa participativa que buscava conjugar l'ampliació de l'oferta nocturna a la ciutat, mantenir els llocs de feina del sector de la restauració i l'oci nocturn i aconseguir garantir el dret al descans dels veïns. Un procés amb una bona participació que va arribar a un consens fruit de, com tots els pactes, que totes les parts cedissin una mica.

Però hi ha veïns que es queixen. I en aquesta ciutat, que és com totes les ciutats però hi predomina el verd rotonda i el blau piscina, i un de cada dos vota CiU, l'equip de govern no fa pedagogia, i decideix que hi ha uns veïns que ho són més que altres. I quan algú es queixa, s'envia la policia local a vigilar i molestar, encara que els locals compleixin totes i cadascuna de les normatives -que no són poques- existents. I d'això ja fa molts anys, i clar, hi ha veïns que s'envalentonen i les queixes arriben a nivell limítrofs amb el surrealisme: queixes perquè els parcs infantils generen massa soroll, pels grills que exerceixen com a tals a Collfavà, pel xiulet dels àrbitres als camps d'esports, etc. Vaja, que aquest conflicte creixent té un clar responsable: l'equip de govern i la gestió de les queixes. Alternatives? Una sala de concerts cèntrica, per exemple, que permetés a les entitats fer els seus concerts en espais adequats i sense fer xivarri al carrer. I pedagogia sobre què vol dir convivència en una ciutat en comptes de clientelisme, per exemple. Per fer entendre que la voluntat de descans dels veïns és totalment respectable, però que les places i carrers són per fer-hi vida i no només per passar-hi de camí de la feina a casa. Pactar, vaja.

I la resposta per part del govern ha estat clara, diàfana i unilateral: trencament del pacte per la nit, ras i curt. Canvi dels horaris pactats en terrasses i activitats nocturnes, no més permís a terrasses, etc. Tots els santcugatencs som veïns, els que volen descansar i els que volen fer vida a places i carrers. Els que creuen que Sant Cugat s'està convertint en poc menys que Magaluf (encara que jo de moment no he advertit res que s'assembli al mamading i el balconing) i els que creiem que hi ha passadissos de tanatoris més animats que el centre de la nostra ciutat. I el que s'ha de fer és parlar, consensuar i no imposar la voluntat d'una part sobre tots per clientelisme i càlcul electoral.

L'ebola, la bandera, i l'índex de miserabilitat

L'Ebola

Una de les notícies estrella de l'estiu ha estat el brot d'Ebola a l'Àfrica Occidental. Sobre l'Ebola hem llegit de tot: com s'ha transmès als humans, com es contagia, l'elevadíssima mortaldat, etc. L'Ebola va aparèixer el 1976 al Zaire, un país que, com Txecoslovàquia o Iugoslàvia, ja no existeix amb aquest nom, i des de llavors ha tret el cap periòdicament, sempre a l'Àfrica. El que passa és que fins ara només matava negres i, per més inri, pobres. Per tant, a tots plegats ens importava poc o gens. Curiosament, quan un parell de blancs han estat infectats, surten sèrums experimentals i possibles vacunes de sota les pedres. Amb aquests tractaments fins ara inèdits dos ianquis s'han curat. Al·leluia.

Això em recorda la pel·lícula “Esclat”, emesa per tv3 sovint, sempre a l'hora de la migdiada dominical. Hi surten el Dustin Hoffman i el Morgan Freeman, i jo, i crec parlar en nom de molts, sempre miro les pel·lícules en què hi surt el Morgan Freeman. Al film, els EUA tenen un antídot per l'Ebola -Motaba en diuen a la pel·li- però se'l guarden com a arma bacteriològica devastadora fins que l'epidemia arriba a un poblet ianqui, i entre els dos salven el poble, el país i la humanitat en general. Un cop més, la realitat supera la ficció.

La bandera

Llegeixo que l'alcaldessa diu que d'aquí a poc i de manera indefinida, l'estelada onejarà a la plaça Lluís Millet, altrament coneguda com a Plaça de l'Estació per la majoria de santcugatencs.

Jo, mai me n'he amagat, sempre he sigut de l'altra estelada, de la roja, però no em sembla gens malament que la pengin. Sant Cugat és una població amb majoria sobiranista i en conseqüència l'estelada és un símbol força representatiu a la nostra ciutat. No obstant això, veig certa incongruència entre aquest gest simbòlic i altres actuacions de l'equip de govern. I no ho dic perquè a l'ajuntament hi onegin permanentment la bandera espanyola i l'europea, sinó perquè quan des de la CUP hem presentat determinades propostes de caire sobiranista, CiU ha dissimulat i impedit que prosperessin. Exemples? El vot contrari a declarar Sant Cugat moralment exclòs de la Constitució Espanyola, a declarar-la territori lliure i sobirà, o ciutat antimonàrquica. Sempre argüint la legalitat, espanyola, és clar. Vaja, que els gestos estan molt bé, però aquí o ens mentalitzem que sense trencar amb la legalitat espanyola -desobeint- no anirem enlloc, o no farem res de bo. Com deia algú del qual ara mateix no recordo el nom, la desobediència és la mare de la ciència.

Índex de miserabilitat

S'ha de reconèixer que la gent del PP està excel·lint pel que fa a l'índex de miserabilitat, i només determinats personatges de Ciutadans poden presumir de mantenir-se al seu nivell. Montoro ens ho va demostrar l'altre dia aprofitant el cas Pujol per atacar l'independentisme. Sí, Montoro, el que va amnistiar els evasors, ara ens dóna lliçons de comportament fiscal i vincula de manera barroera el frau reconegut per Pujol amb la voluntat d'independència de la majoria de la societat catalana. Sí, Pujol ens ha robat a tots i no n'hi ha prou amb que demani perdó, ha de tornar el que ha defraudat, faltaria més. I cal aixecar totes les catifes, que surti tota la merda i començar de zero. Però que aquest individu, membre d'un partit que porta la corrupció al seu ADN ens doni lliçonetes, és per pixar i no treure gota.